Fa poc més de mig any, el Montepio egarenc d’aquesta comarca commemorava el centenari. Just quan un fort flux de gent de les contrades dels Ports (als volts de Morella) endegà l’emigració cap a casa nostra. Ho provocà la crisi del terrer, en acabar la primera conflagració mundial. Moltes empreses es veieren obligades a tancar. La duresa del clima i un entorn eixut feren la resta. Una gran majoria d’ells trobaren feina ràpidament al sector tèxtil local, en haver treballat fent mantes i altres peces. Acumulaven una experiència contrastada… A banda que sempre ha estat un poble molt pencaire.
La melangia de tot plegat fou una de les guspires que els arrelaren dins uns paràmetres de fort associativisme. Fou així que picaren la porta de la Sagrada Família. Els rectors d’aquesta parròquia de Ca n’Aurell sempre els van mostrar una molt bona predisposició. Així, hi van construir una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Vallivana. D’aleshores ençà, han anat mantenint el caliu i la germanor. De cara a refermar-lo, cada any mantenen el costum de celebrar un aplec. Serà demà passat, dia 11. Darrerament, ja no el fan a Sant Feliuet sinó a l’ermita de Sant Miquel del Toudell (a Can Mir-Viladecavalls). L’acte conté la celebració d’una missa, un bon tiberi i altres activitats de caire lúdic i cultural. Remarco aquest darrer punt perquè també convoquen un concurs literari (de relats breus relacionats amb els seus orígens). A finals del proppassat maig, van oferir-ne un petit tast a la biblioteca Pere Calders, del mateix Viladecavalls.
De tot plegat, jo en vull extreure una conclusió prou senzilla. Ni més ni menys que l’emulació del seu exemple i tarannà. Som en una etapa històrica on sovint primen criteris individualistes. Massa gent tan sols batega al ritme del que li marca el seu hortet. Prescindint d’una mínima relació social, oberta i entregada al proïsme. En aquest sentit, gairebé tots aquells que provenen de per allà mostren un estil peculiarment propi. Ancorat en la defensa dels valors familiar, laboral i vilatà. Tal vegada algú em retraurà que sóc un somiatruites. En qualsevol cas, és evident que els admiro com a bon referent. Dit això, els desitjo una festa ben reeixida. Que sigui per molts anys!
