Ho comentàvem dissabte passat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa amb motiu de la Trobada d’Entitats d’Estudis del Vallès. Als historiadors, ens pertoca una responsabilitat molt gran en la tasca de connectar el present amb el passat. En la tasca d’explicar que les coses no sempre han estat com ara i que cal evitar qualsevol frivolitat a l’hora de recuperar i fer recordança d’èpoques passades. Hi ha molta feina a fer perquè molts ponts i tota mena d’enllaços s’han trencat i/o deteriorat. Mirar el passat resulta feixuc i a més tot resta molt lluny i difús. Cal explicar les coses tal i com varen succeir. L’addicció al present permanent ens fa molt mal i aquest treball extra acaba sent essencial. I tot plegat no arriba al segle d’història. Per tant és el temps que van viure els nostres besavis i els nostres avis. Poc temps, poques generacions, però paguem un cost desorbitat davant una malaltia prou contagiosa com és l’amnèsia i l’oblit col·lectius. Els records es van esmorteint i ens desmarquem d’una necessària preocupació.
Cada vegada serà més difícil explicar com era la vida quotidiana en un espai on ciutat i vida rural es confonien força sovint o gairebé sempre. La gent convertia l’esbarjo a treballar una estona a la vinya i el treball a la fàbrica esdevenia un viatge diari pel camí de l’adversitat, la humiliació i el patiment. El divorci entre passat i present agafa nivells d’escàndol però és que l’altre gran problema és pensar que el passat va ser un món meravellós i fantàstic. També ens volen vendre aquesta pel·lícula i, em sap greu, que molta gent se la cregui. La vida estava plena de contratemps i precarietats i era molt rar que algun dia no hi hagués uns quants accidents en els nombrosos vapors de la ciutat. Tan rar com veure obrers que tinguessin mans i dits intactes malgrat la feina al peu de les corresponents màquines tèxtils. Les condicions de vida i de treball eren molt dures i una minoria es divertia a dojo davant una majoria de la ciutat que no coneixia altra cosa que treballar, des de ben petits, deu i dotze hores a la fàbrica de torn.
D’entrada ja tenim dos fronts contra els que cal lluitar i denunciar: l’oblit i l’endolciment del temps passat. Hi ha molta feina a fer i no menyspreeu cap recurs al vostre abast. Del temps que parlem, dissortadament, ja no tenim testimonis on puguem escoltar i aprendre de les seves experiències. Ens resten llibres, fotografies i les dades que acaben posant les coses al seu lloc. Quan dissabte parlàvem del nombre d’accidentats o de les xifres d’analfabetisme -les dones doblaven els homes- ja eren referents prou evidents per fer-nos una composició de lloc. És molt important que ens posem tots en situació i ens deixem guiar pels qui són estudiosos i experts d’aquelles microrealitats tan properes. La trobada del proppassat dissabte anava en aquest camí i això és més important del que hom s’imagina.
