Si estudiem la història de la humanitat en molts episodis vincularem l’avenç social i humanístic a nombrosos conflictes a on la pau individual i col·lectiva ha quedat relegada a un segon pla. Infinitat de guerres i enfrontaments en la disputa d’un territori, una idea, un model, etcètera, per tal de marcar diferències entre persones. Sempre he pensat que totes aquestes batalles han estat voluntàriament provocades per un poder superior (plutocràcia – el poder del diner) que ha necessitat, en la modernitat, de la destrucció espiritual, material i estructural per poder generar més beneficis a la butxaca d’uns pocs. Fa uns quants segles, sense el protagonisme descarat de l’Ibex, els batibulls es provocaven per assolir quotes d’hegemonia social (altra forma de poder) o de distinció de classe (les diferents formes d’esclavatge). En qualsevol cas l’ésser humà sempre s’ha vist immers en formes de col·lisió que han omplert de sang els camps de batalla i de capítols de desacords per emplenar centenars de milers d’estanteries.
No sé en quin moment de la història l’home es podria haver adonat que l’altre camí, el de la resolució i l’encaix entre tots, ens hagués portat més riquesa emocional, benestar col·lectiu i pau a tot el nostre planeta. Sempre he cregut que ens hem perdut la classe d’"anem a ser tots feliços vivint en harmonia grupal i tranquil·litat interior". No và-rem assistir-hi, quina llàstima.
Per què no hem estat capaços, l’espècie més desenvolupada del nostre planeta, o això ens pensem, de poder muntar un fil conductor al voltant de la pau? Per què ho hem hagut de fer al voltant de la guerra?
Som els únics que matem per poder, diners, venjança, gelosia, idees, creences… Els altres éssers vius de la cadena ho fan per protegir-se o per menjar i segur que tenen una vida més simple però també més coherent.
Una altra reflexió que també se m’acut en aquesta societat plena de turbulències és la innegociable necessitat que tenim les persones de viure en pau. Hauria de ser una de les nostres grans finalitats. Assolir una homeòstasi (equilibri) fisiològica, espiritual i social que ens aportés unes pautes de comportament afavoridores per a una vida sana, harmònica i adaptada. Cal parar-nos a pensar que el nostre pas per aquest món és efímer, minúscul, insignificant i que no podem perdre el temps en rancúnies, venjances i lluites (internes o externes) que facin de la nostra vida un torrent de vivències estèrils i perjudicials. És francament d’imbècil no voler viure en pau, sense rondinar, sense queixar-se, allunyats permanentment del desacord. És de persona intel·ligent (emocionalment i cognitiva) esmerçar els nostres esforços en una vida plena, rica, alegre, propera, solidària, satisfactòria, planera, fàcil, en pau. No entenc la gent que dia rere dia queda engolida pel mal caràcter, la topada, la dissidència, el xoc, el mal humor, la mala teia, no puc entendre-ho. Tots tenim moments d’enuig i ràbia però com deia aquell: allò important no és caure dins del riu sinó l’estona que t’hi quedes dins. Hem de saber trobar els mecanismes propis que permetran fer de la meva "rebel·lió" una manera de créixer com a persona rescatant allò que em provoqui millora i allunyant tot el que signifiqui apropar-me a la guerra. Viure en pau no és una opció, és una obligació perquè d’aquesta manera quan arribi el moment de passar comptes puguem tenir el convenciment que la meva vida ha valgut la pena.
Homes i dones del món, aneu-vos-en en pau.
L’autor és coach advance life
