El drama de milers de persones – immigrants i refugiats- que han sortit de les costes del nord d’Àfrica, de Síria, de Líbia… és un mirall polièdric que reflecteix la indiferència i la intolerància de la rica i culta Europa davant del proïsme, paraula que forma part de les arrels de la cultura europea.
Qui són els altres, els estranys, els forasters, els immigrants, els refugiats? Des de l’antigor existeix la regla d’or: "Allò que voleu que els altres us facin, feu-ho també vosaltres a ells" o "no feu als altres allò que no voleu que ells us facin a vosaltres". Al Nou Testament Jesús exhorta els creients a estimar el proïsme com a un mateix. En preguntar-li qui és el proïsme Jesús respongué amb la coneguda il·lustració del bon samarità (Lluc. 10, 29-37). A l’antiga Grècia es practicava la "xenia" -l’amor al foraster-, basada en una idea d’igualitarisme: tots, nosaltres, els més propers, i ells, els més llunyans, mereixem el mateix respecte. La xenia és un dels temes centrals de l’"Odissea", d’Homer, i figura també a la "Il·líada". El filòsof M. Hedegger, a "Ésser i temps", afirmà que l’estat bàsic de l’existència humana és "tenir cura". L’acte de tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres genera la interrelació de la nostra existència amb la dels altres i la del nostre entorn i fa possible que el món al qual hem estat tirats sigui menys estrany i més "autèntic". I, fa menys d’un segle, la civilització humana va fer l’invent més important de tots: la declaració universal dels drets humans, on es diu que tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Què fer amb els milers de refugiats retinguts en una mena de camps de concentració a les portes d’Europa? Dues són les respostes principals: els que exigeixen que Europa es mostri solidària i obri les portes de bat a bat i els partidaris antiimmigració que defensen la construcció de murs físics o ideològics per tal de preservar el nostre mode de vida. Les dues respostes són dolentes per extremes. Tanmateix, els partidaris d’aixecar murs són avui els qui estan imposant el seu fanatisme.
Ja no serveixen la regla d’or, la "xenia" o amor al foraster, el "tenir cura" dels altres, els drets humans, l’amor al proïsme? Penso que el concepte de proïsme ha canviat de tal manera que ja no s’assembla gens a l’original. Deia Freud, a "El malestar en la cultura", que el proïsme és un estrany per a mi; per tant, serà impossible estimar-lo. El proïsme és per a Freud un intrús. Segons el María Moliner, aquest mot, "intrús", deriva del llatí "trudere" que vol dir empènyer. L’intrús és una persona que s’introdueix en un lloc, en una societat sense dret a estar-hi. També s’aplica específicament a les plantes que creixen on no es volen, com les males herbes. Si s’accepta que el proïsme és un intrús, aleshores aquest és aquell que es vol introduir a la força dins de la nostra societat sense tenir cap dret per ser-hi, la seva manera de viure ens inquieta, ja que ens fa por que faci trontollar el nostre mode de viure, la qual cosa acabarà provocant una reacció agressiva per tal d’arrencar del nostre espai, com a mala herba, aquest molest intrús.
Què fer? No ho sé. No és el ciutadà qui ha de trobar la solució a aquest complex i dramàtic problema, sinó els representants de la societat, els polítics. Jo, com a ciutadà, el que he de fer és reconèixer el mal, denunciar-lo i més quan l’experiència del mal és inqüestionable: si traiem el cap per la finestra, veurem desgràcies, drames, tragèdies (A. Glucksmann, a "Voltaire contraataca").
Jo, com a ciutadà, he de reconèixer que defensar les víctimes és una qüestió necessària, que no silenciar els inferns que homes concrets creen o permeten que es desenvolupin és un deure. Jo, com a ciutadà, he de reconèixer que rebel·lar-se contra la indiferència comuna que permet el mal és un compromís cívic, que dissentir contra tot fanatisme, religiós, ideològic o econòmic, és un compromís ètic.
L’autor és filòsof
