El silenci té la mateixa entitat que l’aire, l’aigua, el sol, la terra… És indispensable per poder viure. I es troba a tot arreu, tot el temps; encara que no el notem o encara que no el vulguem.
Sóc jo qui haig de despertar-me al silenci, prendre consciència de la seva presència en la meva vida. El silenci no és quelcom exterior a mi o un lloc al qual s’ha d’arribar. Tampoc no és quelcom exclusivament interior a on puc submergir-me. El silenci està present en tot, ho habita tot.
És difícil definir-lo des de la raó, des de la paraula. S’hi pot anar acostant, vorejant, però sempre és aquell abisme al qual ens aboquem sense poder abastar-lo.
La força i l’atracció del silenci rauen precisament en aquesta inefabilitat.
Està aquí, allí, en mi, fora de mi i no puc anomenar-lo ni abastar-lo, ni escoltar-lo del tot.
Però està, hi és.
I, en el silenci, jo sóc i estic.
La recerca del silenci, la seva pràctica, la seva evocació, ens transforma, ens transfigura, ens porta més enllà de nosaltres mateixos.
El silenci és terapèutic. Ens ajuda a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Si sóc capaç de contemplar serenament els diversos capítols de la meva història, amb les seves connexions i les seves ruptures, amb els seus pics i les seves valls, puc veure que tot és un continu. Que un moment sembra la llavor del següent i que en tot hi ha causalitat.
Si puc començar a acceptar els components del meu caràcter, volguts o no volguts, també estic en el camí de la unificació, de l’harmonització. Aquest camí demana molt de silenci i solitud.
Això és reposar, deixar que les aigües es calmin i que es dipositin en el fons les partícules pesades, aquelles que necessiten ser passat, que ens donen arrel en la vida perquè sempre hi són, però que no ens condemnen perquè l’aigua pot fluir lliurement per sobre d’elles.
Dietrich Bonhoeffer deia que "en el cor del silenci es troba un meravellós poder d’observació, de clarificació, de concentració sobre les coses essencials".
Continuant amb la imatge de l’aigua podem dir que, per tal de poder beure l’aigua, aprofitar-la, nodrir-nos d’ella, necessitem d’un continent. Encara que siguin les mans per fer amb elles una conca que reculli el doll d’aigua. El silenci, d’igual manera, necessita un continent que ens permeti vivenciar-lo conscientment.
I el primer i principal continent sóc jo mateix. La meva persona sencera és el contenidor per excel·lència del silenci. El meu cos, el meu intel·lecte, la meva dimensió transcendental. Tot en unitat és la possibilitat i la capacitat per al silenci.
En aquests límits que sóc, que em donen la possibilitat d’existir, és on puc percebre el silenci.
Per això, cadascuna i cadascú percebem el silenci de manera personal, única i la seva experiència és intransferible.
La meva arquitectura existencial és hàbitat per al silenci. En la mida en què jo també l’habito des de la consciència, puc assaborir aquest silenci omnipresent. En aquest sentit, Enzo Bianchi va escriure: «El cos habitat pel silenci es converteix en revelació de la persona». I és això, la nostra persona s’expandeix, s’esponja, cobra dimensió gràcies a la llibertat que dóna el silenci.
La meva casa, doncs, sóc jo allà on vagi. Aquest silenci que sóc capaç de vivenciar sempre ve amb mi.
Com més anem percebent el silenci en nosaltres mateixos, més podem percebre’l en tot el que ens envolta. Les persones amb les quals convivim també emanen silenci, el seu silenci, la seva versió del silenci.
Cadascú l’encarnem com podem.
I, si seguim amb aquest "entrenament", ens serà més fàcil empatitzar amb les persones des del seu silenci i el meu. Perquè, en realitat, parlem més de nosaltres mateixos i de com ens trobem a partir del que no diem. Les paraules ens ajuden a protegir-nos, a amagar-nos, i al cap i a la fi ens lliguen.
Els silencis, en canvi, ens deixen espais de llibertat. Una llibertat que moltes vegades desconeixem.
L’autor és poeta i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’investigació i difusió
