Fa anys, quan vivíem a Can Trias, teníem una àvia veïna que quan no es trobava massa bé feia servir l’expressió "tengo el cuerpo malo". Era l’expressió d’un malestar indefinit, del qual no podia dir res de concret, que no sabia descriure amb precisió. Ho recordo ara per destacar aquesta idea: el que caracteritza un malestar és que no se sap interpretar, que no en coneixes l’origen, què el causa, com el pots superar. La sensació de malestar és la contrària a la que produeix la comprensió d’un estat personal o col·lectiu.
Doncs bé, el nostre problema amb els horaris és que el desordre a què hem arribat ens produeix un malestar difícil de descriure i pitjor de resoldre. En general, a més, busquem explicacions al malestar horari en altres dimensions de la nostra experiència, buscant culpables allà on no solen ser. I per això és tan important avançar en la comprensió del problema per tal de trobar remei al malestar que ha produït aquest desordre.
Dies enrere, la consellera de Presidència, Neus Munté, va tenir la gentilesa de clausurar les jornades "Cap a la reforma horària" que ha organitzat l’Ajuntament de Terrassa al llarg dels darrers mesos de la mà de la regidora d’Usos del Temps, Meritxell Lluís. Unes jornades que, precisament, han tingut aquest paper de què parlava abans: avançar en la identificació correcta d’uns malestars per tal que la seva comprensió permeti actuar-hi de manera racional. Cal, efectivament, una profunda reforma horària orientada al benestar personal i col·lectiu dels terrassencs i dels catalans en general.
Tanmateix, com es va anar repetint, el canvi no és fàcil. No pas perquè no sigui tècnicament possible, o perquè depengui d’uns pressupostos que no es tenen, o perquè hi hagi discussió sobre què és més convenient des del punt de vista de la salut, l’educació, la productivitat, la igualtat de gènere, el combat de la desigualtat social, l’autonomia personal o la convivència cívica. No: sabem què cal fer, com fer-ho i quins són els avantatges que n’obtindríem. El problema és que una determinada organització -o desorganització- horària expressa una particular distribució del poder. I canviar horaris és canviar aquesta distribució. Tant si és la posició dels sindicats a l’Administració, el pes de les grans corporacions sobre els petits comerços o com la dels homes a casa, per posar tres exemples.
De manera que, per bé que entenc que les autoritats apel·lin a la necessitat de consens social, al diàleg i a la conscienciació -que calen-, sense un cop de força, no farem mai el canvi que cal. Una força que, en canvi, els qui ara tenen poder sobre els horaris sí que utilitzen sense cap consens, diàleg ni conscienciació. Els casos flagrants dels horaris escolars a secundària -els nostres adolescents pleguen a dos quarts de tres, i per tant els obliguem a dinar a hores insanes- o els tres dies de festa escolar que s’han imposat damunt d’uns pares que solen treballar creant unes dificultats enormes (i, de passada, augmentant la fricció i desconfiança envers l’escola) són exemples d’aquestes decisions imposades unilateralment sobre el conjunt de progenitors. I, així, els horaris de televisió, de les retransmissions esportives, la imposició -o suspensió- de lleis d’horaris comercials forçades per les grans àrees comercials… No acabaríem.
