A la vida, tots tenim referents. Sovint poden ésser somnis utòpics. Com quan algun nen o nena vol ésser futbolista o actriu. En el cas que comento, figurava al top three dels meus ídols periodístics. Dos d’ells ja ens havien deixat (Carles Sentís i Manolo Vázquez Montalbán). El tercer acaba de fer-ho. Un càncer de ronyó ens l’ha pres -demà, farà un mes- als 76 anys.
L’any que vaig acabar la carrera de periodisme, ell assolia la direcció de TeleExprés (diari de tarda desaparegut el 1980). Era una franja horària complicada de cobrir. Tenia una bona relació qualitat-preu i un nivell de continguts interessant. Amb 39 anys -quina sana enveja!- accedia a la sotsdirecció del Periódico de Catalunya (grup Zeta). Allí, hi romangué tres anys, d’on passà al mateix càrrec (en temes informatius i internacionals) al diari El País (durant vint-i-tres). A hores d’ara, seguia allí, com a col·laborador i editorialista. La darrera columna data de quatre dies abans de morir. Teoritzava sobre el risc dels extremismes al Vell Continent, l’endemà de les eleccions franceses. Tema que li anava com a anell al dit. S’havia especialitzat en el conflicte àrabo-israelià i en política sud-americana. També cal esmentar el seu treball com a acadèmic o escriptor. Mestre de diverses generacions de periodistes, impartí classes a l’escola de periodisme d’El País. Convertí dos llibres seus en manuals universitaris: "El blanco móvil" i "Cómo se escribe un periódico".
En una època on es qüestiona la llibertat d’expressió, ell fou un estendard que la defensà fermament. Una frase seva és ben significativa, en aquest sentit. Correspon al primer capítol del seu segon llibre: "No hi pot haver periodisme digne, de tal nom, sense llibertat d’expressió. Quan manca, de res no serveix un exhaustiu coneixement de gèneres". Així, el periodista s’ha d’obligar a fer una tasca honesta, contrastant la realitat de la informació. Un professional mai no ha de dependre de les declaracions, el sensacionalisme o les fonts oficials per nodrir el seu treball. No pot estar desinformat del que passa a nivell planetari. Se’n van els bons. Abans del que toca. Mai no oblidaré el seu mestratge. Trobaré a faltar el seu somriure i els seus escrits plens d’ensenyaments. La fondària dels seus continguts i el nucli analític de tot allò que radiografiava. Descansa en pau, amic!
