Opinió

Despropòsits catalans

Cinc notícies de les darreres setmanes m’ho han apamat. De forma aleatòria i a tall de mixting:

• El diputat Lluís Llach amenaçava -25 d’abril- els funcionaris. Deia que serien sancionats si no respectaven una suposada llei de transitorietat jurídica. Amb l’afegit que el govern, lluny de desautoritzar-lo, hi posava més pa que formatge.

• El president Puigdemont va suspendre una missió comercial (prevista del 7 al 9 de maig) al Marroc. Li van piular que cap alt càrrec polític no el podria rebre.

• El dia de la Moreneta, el president Nicolás Maduro es fotografiava -amb una estelada- al costat d’activistes de l’esquerra independentista catalana.

• Vaig trobar inoportuna l’entrevista televisiva -en horari de prime time- que la periodista Sílvia Cóppulo va fer a Josep Maria Soler (abat de Montserrat). Amb gran titular: el Vaticà reconeixeria una Catalunya independent (primer de maig).

• Puigdemont -18 de maig- acaba de rebutjar l’oferiment de la vice Soraya per anar a defensar la idea del referèndum al Congrés dels Diputats.

Em fa pena tot plegat. No sé on volem arribar. Com a convidat de pedra, assisteixo a un sidral vergonyós. La relliscada del jutge Santi Vidal, el 27 de gener, fou desmentida per govern i PDeCAT. Amb el cantautor de Verges, no van filar tan prim. Tractar els funcionaris prepotentment aconsegueix justament l’efecte contrari que es cerca… Amb el viatge a Marroc teníem un nyap més. Encara que s’hi hagués pogut anar conjuntament amb el president de Flandes. Un ridícul en tota regla, aprofitat adientment per la caverna madrilenya.

La fotografia d’en Maduro amb cinc activistes de l’esquerra independentista em treu de polleguera. Potser només representaven Podemos. I voler barrejar Església amb política (Montserrat-sobiranisme) no va enlloc. Molt menys dins d’una Constitució laica i estat aconfessional. Tant costava, finalment, apaivagar la tensió i anar a explicar-se al Congrés? Si hi ha tants arguments, per què no els refreguem per la cara als diputats? S’hi podia anar, fins i tot, amb la càrrega simbòlica del canó de Palamós. En aquest sentit, m’agradaria conèixer la visió -de ben segur que més assenyada i panoràmica, pel seu nivell- de na Teresa Forcades. Què se n’ha fet, d’ella?

To Top