Avui em perdonareu que us parli de la meva ciutat d’adopció. Sí, sí, la vostra. Terrassa. Una ciutat que vaig trepitjar per primera vegada a finals de 2013 i en què he viscut des de llavors.
"A Terrassa?", se’n reien les meves amigues de Sabadell. "Homes de Sabadell, senyors de Terrassa", hi afegien. Fins i tot sou protagonistes dels seus garrotins, aquells versos improvisats que entronquen les glossades i els bertsolaris. Estic exagerant, sí, perquè la rivalitat entre Sabadell i Terrassa és majoritàriament amable i divertida. Però de vegades em fa pensar si, d’alguna manera, no deu reflectir una certa manca d’orgull de la ciutadania de Terrassa. Un cert complex d’inferioritat.
El mateix que identifico amb l’actitud de la regidoria de Cultura i el propi Ajuntament de Terrassa. La CUP proposa obrir a la ciutadania l’elecció dels concerts de Festa Major, mitjançant unes votacions que garanteixin l’equilibri d’estils musicals. I l’acompanya d’unes treballades bases tècniques que detallen com es portaria a terme la votació.
Tanmateix, la regidoria de Cultura va rebutjar de pla la proposta, tot al·legant que és "tècnicament inviable". Però vet aquí que el projecte presentat per la CUP segueix la línia dissenyada i ja aplicada amb èxit per l’Ajuntament de Palma, que precisament estrenava aquest mes de gener la revetlla de Sant Sebastià amb els concerts votats per la ciutadania.
Ens estan dient, doncs, que Palma és capaç de fer polítiques a les quals Terrassa no pot aspirar? Hem d’entendre que és més complicat fer una votació en una ciutat de 213.000 habitants que en una de 421.000, com ho és Palma? Però, com que la vida és sorprenent, vet aquí que el Consell de Joves de Terrassa ha abraçat la idea de les votacions i ha posat a criteri popular els concerts que tindran lloc a l’espai de Vallparadís, "El Jove". 2.700 vots en dos dies! Una participació no massa inferior a la tria de la nova síndica i sense acabar en un vodevil jurídic i mediàtic.
És la mostra que Terrassa sí que pot aspirar a ser una ciutat alegre, creativa, col·lectiva, innovadora. I en què David Bustamante és i serà benvingut, per suposat, si així ho vol la ciutadania. Només cal deixar que la gent s’expressi. I una bona part està i estarà meravellada que ens visiti aquest cantant del planter d’OT.
Els problemes vénen quan, a banda de no deixar-nos votar, l’Ajuntament ens diu que la programació musical és "variada" i "per tothom". Sí? Vejam: cada any hi ha un pack de dos concerts (Operación Triunfo + anys 80) que s’emporta més del 60% dels diners. Alguns exemples: Bustamante i Los Manolos (2017), Edurne i Perales (2016), Amaia Montero i Georgie Dann (2015), Chenoa i Dúo Dinámico (2014), Álex Ubago i Dyango (2013)…
Què significa això? Que no hi ha varietat, sinó una monopolització del gruix dels diners per a un estil de música (i en una única llengua, endevineu quina?). Mai no vindrà una banda de rock estatal? O un grup internacional? Un cèlebre cantautor? El grup en català més fort del moment?
I no només és cosa d’una edició, sinó que és el patró. Que vingui Bustamante no és cap problema per a la CUP. El problema és que cada any el mateix estil s’emporti el 60% dels diners per a concerts.
Fa tres anys que hi visc i em sento part de Terrassa, almenys com per alçar-hi la veu. Tot és possible i tot està per fer. Em rebel·lo contra el camí a la mediocritat.
