Els fanàtics tenen tendència a la simplicitat i quan topen amb la complexitat la primera intenció que els surt és dissoldre-la. Si poguessin dissoldrien la complexitat per decret. Han adquirit posicions de govern o d’influència gràcies a una retòrica simplista i quan topen amb una realitat molt més complexa de la que imaginaven evidencien totes les seves limitacions.
El cas més obvi de què voldria parlar avui és el del president Trump. Va arribar al poder amb tot el suport dels "looser" blancs de l’Amèrica del Nord vinguda a menys. La seva retòrica inflamada, contundent, la seva aurèola d’home de negocis que arregla les coses en tres i no-res el va fer president contra totes les previsions. I un cop a la Casa Blanca no només no ha pogut construir res sinó que fins i tot allò que volia destruir (Obamacare) li està costant moltíssim. A més, totes les turbulències de la seva campanya electoral se li giren en contra per relacions poc clares amb la Rússia de Putin. Ha acabat destituint en dos dies el cap de l’FBI i acceptant que el predecessor d’aquests investigui el Rusiagate en què ell és figura principal. Entre tant ha insultat els periodistes a cada oportunitat, l’escòria de la terra al seu parer, i s’ha enfadat amb mig món. Se’l veu perdut i amb molt poca capacitat de resoldre res del que proposava. De moment, la complexitat guanya per 10 a 0 la seva arrogància. Però és aviat. Encara hi ha partit.
Trump representa aquesta mena de gent que té urticària a tot el que soni públic. Per a ell les coses les arreglen les empreses privades i tot el públic és equivalent a impostos excessius, burocràcies lentes i incapaces i diplomàcia edulcorada. El seu fanatisme contra el món públic no li està donant cap resultat. Menysprear aquells que li han de treure les castanyes del foc no és un bon camí.
També hi ha fanàtics a la inversa, aquells que només veuen bondats en el públic i tot el que soni a privat els sembla pervers. La crisi de 2007 ha estimulat aquest tipus de posicions. A Terrassa ho hem viscut amb el debat de l’aigua, en què no està en discussió la titularitat pública de l’aigua sinó el donar una continuïtat a una gestió privada que ha estat ben valorada pels ciutadans. Gestió privada limitada per preus públics i amb l’Ajuntament al consell d’administració de Mina fins fa pocs anys. En qualsevol cas, per a mi, l’opció per gestionar l’aigua directament des de l’Ajuntament és tan legítima com l’actual. Però el que m’ha sorprès és que a ningú dels partidaris de la gestió 100% pública els hagi fet dubtar ni per un moment tot el que ha passat en el Canal de Isabel II de Madrid, una entitat de gestió de l’aigua plenament pública. És a dir, per allò que a Terrassa els polítics i alguns moviments porten lluitant de fa temps, un model plenament públic de gestió de l’aigua, a Madrid fa molts anys que ho tenen i els resultats semblen ben galdosos en gestió i en corrupció. No tot és tan simple com que sigui gestió pública o privada.
I és que potser aquest blancs i negres en la gestió no són la millor opció. Ni l’arrogància privada de Trump respecte d’allò públic ni la rigidesa d’aquells que només troben bondats en allò públic. De gestions bones i dolentes, n’hi ha a tots cantons, i hi ha també models mixtos molt defensables. A Catalunya funciona bé tot el que té a veure amb gestió de la salut pública, és un model difícil de sostenir però amb puntes d’excel·lència internacional, com són els casos del Clínic i Vall Hebron. Per contra tot el que vivim des de fa temps a rodalies o ara a l’aeroport amb cues inexplicables són coses que si les gestionessin empreses privades el camp per fer el servei públic arribaria al cel.
Personalment prefereixo mirar cas per cas i veure quina és la millor forma de servir els ciutadans, amb eficiència, amb agilitat i amb excel·lència. Els prejudicis ideològics extrems d’un cantó i de l’altre acaben topant amb la complexa realitat.
És per aquest motiu que tinc dubtes en alguns camps. Per exemple, com resoldrem millor un bé públic essencial, una nova infraestructura bàsica, com és la ciberseguretat. El normal és que la gestió de la ciberseguretat fos pública però la convicció que tenim tots plegats és que les administracions no estan a la punta de la tecnologia digital. Per la qual cosa segurament serà més eficaç que la gestió de la ciberseguretat la facin els que estan actualitzats, les empreses privades del sector. En qualsevol cas, és inquietant que coses que estan directament vinculades a la privacitat i a la seguretat les deixem en mans de privats. No ho fem amb la policia convencional i ho haurem de fer amb la policia d’internet? No m’agraden les posicions tancades. Detesto l’arrogància ideològica d’uns i altres. I sobretot trobo a faltar un gran sentit pràctic.
