L’informe del GRET (Grup de Recerca en Educació i Treball) de la UAB no deixa cap mena de dubte sobre la preocupant situació de bona part de la població universitària a Catalunya. El 67 per cent dels estudiants compaginen estudis amb tota mena de treballs on la paraula precarietat acostuma a definir-ne la gran majoria. Quan escric aquest article penso en els meus alumnes i la relació de feines: -acomodador de teatre els caps de setmana alterns, posar copes en un bar musical al Port Olímpic, coordinador del futbol base a l’extraradi d’una gran ciutat… -que em confessen/expliquen i són prova fefaent d’aquest preocupant panorama. Molts alumnes estan immersos en feines molt efímeres però que manlleven un nombre important d’hores per poder estudiar i fer una carrera com cal. Sempre ens quedaran les classes particulars però els abusos i aprofitaments en aquest sector han estat sovint molt grans. Hi ha gent que fa classes i encara hi perd diners. L’anecdotari és infinit.
No cal dir que el famós i enlluernador Pla Bolonya és un muntatge que s’allunya del planeta Terra a una velocitat desconcertant. El nou model universitari contemplava, més ben dit, exigia, un nombre d’hores presencials per part de l’alumne per poder garantir un procés avaluador on amb qualsevol intervenció ja s’aconseguia alguna nota. Tot comptava i per tant la implicació era fonamental/imprescindible. Era un pla ambiciós i a tots nivells: alumnes, professors, facultats… En resta la forma/intenció però el contingut i el discurs quotidià recuperen molts tics i procediments de la vella escola. Un parell d’exàmens i endavant. Com podem exigir la presència dels alumnes a les aules, seminaris i tallers si han de treballar amb el que troben per fer butxaca de cara a la matrícula del curs vinent? Ens toca mirar cap a un altre cantó i fer el que bonament es pugui. No els podem perjudicar més del que estan. La carrera universitària acaba sent una cursa d’obstacles i amb una difícil predicció sobre el seu acabament. No cal dir que amb el grau a la butxaca i res més és com sortir al carrer sense pantalons. Per tant, caldrà fer un màster o més, per suposat amb cara i ulls, i cercar les maneres d’omplir un currículum que sovint juga en divisions inferiors davant d’aquells que no han hagut de treballar i s’han pogut dedicar de ple a l’estudi i al coneixement.
L’informe del GRET parla d’una creixent desigualtat entre la nostra població universitària. La carrera es fa a diferent velocitat en funció de la classe social i les mancances o no que tenen els estudiants. No tothom aconsegueix el grau o el que sigui de la mateixa manera i amb semblants condicions. La solució no és senzilla però l’abaratiment del cost universitari esdevé una urgència del tot prioritària.
Aquest estudi també parla de la importància dels contactes i relacions en determinats nivells socials per aconseguir una bona feina. Ostres els contactes! Quin mot més singular i enigmàtic.
