Hi ha qui diu que la crisi ha estat un invent. Potser, més aviat, caldria parlar de desvergonyiment de quatre galifardeus. Ha estat d’aquesta manera que, cada dia que passa, la distància entre pols s’engrandeix. Rics més rics i pobres morts de gana. Conèixer dades com que vuitanta-cinc persones acumulen tanta riquesa com tres mil cinc-cents setanta milions de persones d’habitants del món clama al cel. En aquest mateix sentit, acabo de llegir una notícia que no fa altra cosa que revoltar-me. Més ben dit, omplir-me d’indignació.
La prestigiosa marca de tabacs Gur-kha Cigars es coneix per la seva exquisidesa. Cada any fabrica dotze milions de purs havans i els distribueix entre més de setanta països. Ells mateixos acaben de treure al mercat el The Royal Courtesan: considerat el pur més car del món, amb un valor d’un milió d’euros. Ho justifiquen en el fet que han emprat les millors matèries primeres. Amb això, parlen que s’ha fabricat amb un farcit de terres de l’Himàlaia i fulla de tabac regada amb aigua de Fiji. Per acabar-ho d’adobar, l’embolcall del producte s’ha fet amb una fulla d’or i cinc quirats encastats. Un caprici a l’abast d’uns pocs… I, alhora, un insult en tota regla.
Ja poden dir missa. Si més no, perquè tenen la barra de dir que és una cosa única. Que el mètode d’elaboració passa per receptes exclusives. En aquest sentit, els encarregats de seleccionar-ho desenvolupen la tasca a ulls clucs. L’objectiu que diuen perseguir no és altre que exigir la màxima concentració, sense cap mena de distracció.
El súmmum del cinisme i l’arrogància es fa palès a l’hora de lliurar-ho als seus clients: un missatger es presenta a casa seva. Porten guants de color blanc. Diuen que ho fan com a símbol d’exclusivitat, elegància i puresa. Una manera com una altra -penso jo- de filar encara més prim. Per tot plegat, arribo a identificar-me amb teories com la d’en Groucho Marx: "Parin el món, que me’n vull baixar". Traduït en un parell d’adagis de la nostra llengua, si fa no fa, seria quelcom semblant al "a cent anys, coteta verda"… O "a mal viatge, mantes noves". És clar que qui viu a l’abundància, però, esperona els captaires amb la lletania del "lloat sia Déu". Una broma de molt mal gust.
