Llegíem/vèiem al Diari de Terrassa del proppassat dissabte un brillant treball de Mercè Boladeras i Nebridi Aróztegui sobre l’arquitecte Ignasi Escudé amb motiu dels 75 anys del seu traspàs. Home de talent infinit, mancat encara d’un autèntic/global reconeixement i de lamentable i breu existència. Va fer molt i en poc temps i en el reportatge hi havia una clara referència al cinema Rambla, primer gran projecte signat juntament amb en Manuel de Solà Morales, inaugurat l’abril de 1935. El Rambla era una sala espectacular que era l’admiració de la gent de Terrassa i de fora de la ciutat. S’havia dit que podia ser, en el seu moment, una de les sales cinematogràfiques de més capacitat que existien arreu, fins i tot, a Europa. En qualsevol cas el cinema Rambla és el referent de molts terrassencs en molts moments i etapes de llurs vides. No puc explicar la meva infantesa i adolescència sense aturar-me en l’anecdotari i records d’aquell impressionant cinema. Som molts els terrassencs que fem recordança d’aquella i d’altres sales en un temps on el setè art era un espectacle de destacada oferta i participació. Hem crescut amb la ràdio i el cinema. En som hereus directes. No hi havia res més.
La diversió durant la meva infantesa eren els jocs de tota mena i la vida al carrer. El carrer, sense asfaltar, de pedres, terra i fang, era el nostre món. El carrer ho era tot, un món màgic, i el cinema, una meravellosa excepció dominical. Riure i/o patir amb els nostres herois era una aventura encisadora. Per a la gent de Ca n’Aurell, els cinemes més propers eren el Rambla i el Doré. Avui no toca parlar d’en Mn. Parellada i l’antiga escola Vallès. Es un altre article com a mínim. Aquells cinemes estaven en els límits del nostre perímetre. L’anada al Principal o al Catalunya ja era una incursió de molta més volada reservada per a les grans ocasions. El cinema Rambla estava a deu minuts de casa i era quelcom esperat durant tota la setmana. El vestíbul, les escales, la platea, tot era immens i majestuós. Fèiem festa gran tant si anàvem a les matinals del diumenge com a la sessió de tarda. Alguns diumenges no ens havíem perdut res: matí i tarda. Només una pausa per dinar i tornem-hi. Les pel·lícules d’estrena eren a la tarda però en les matinals hi havia també molta qualitat ni que dominés el blanc i negre. Hi passàvem un munt d’hores veient tres o quatre films més el NO-DO i alguns episodis d’en "Tom i Jerry". L’endemà, l’explicació durava tot el trajecte fins a l’escola. El cinema era ple el matí i també a la tarda. Feu el recompte de sales i pel·lícules projectades per setmana i us adonareu de la importància d’aquest espectacle en la història del segle XX a la nostra ciutat. No es contemplava una altra cosa per passar la tarda del diumenge. Hi entraves de dia i en sorties de nit amb el soroll característic dels que venien els resultats del futbol. El cinema a les quatre i els partits a les cinc. En qualsevol cas a les nou a casa. Abans un frankfurt i un refresc. Sembla que no hagi passat tant de temps però el Rambla ja va tancar fa disset anys. Una llàstima.
