Avui a casa nostra i a tot el món hi ha un gran debat sobre el futur del treball com a forma habitual de viure i de guanyar-se la vida per part de la majoria de la gent. Després de la revolució industrial del segle XIX i després de la revolució tecnològica del segle XX, ara arriben nous temps i molts canvis. La robòtica i altres avenços faciliten a tot el món la producció en massa de manufactures i de certs serveis. Avui poder tenir una feina digna i decent per a tothom és quasi una utopia. Vivim unes circumstàncies noves les quals caldrà afrontar amb valentia, però ben entès que ni es poden perdre les esperances d’unes noves feines que segur que apareixeran ni es poden negar unes realitats que dia rere dia s’estan imposant arreu. Vet ací una temàtica greu que preocupa i que fa patir.
Sobretot a la indústria i als seus magatzems, els robots van fent la majoria de treballs repetitius. Hi ha estudis seriosos que diuen que cada robot substitueix cinc llocs de treball tradicional amb uns costos més baixos i que anys a venir els robots podrien arribar a substituir la meitat dels llocs de treball tradicionals. Sembla que avui ja hi ha entre 2 i 3 robots per cada 1.000 treballadors, més a Europa que als Estats Units, i que van creixent. Tant l’Organització Internacional del Treball de l’ONU com tots els diversos sindicats estan molt preocupats. La nova situació està generant una reivindicació ben curiosa, la conveniència que els robots siguin donats d’alta a la Seguretat Social i paguin les seves quotes en substitució de les que no pagaran les persones que perdin la feina.
La gent entesa en el tema explica que el sector de treballadors que es veuran més afectats pels canvis serà el de les persones que fan les feines més senzilles, aquelles que no demanen una especial qualificació. Es tracta de treballs molt necessaris per a la nostra societat però que malauradament entre nosaltres, massa sovint, no són adequadament apreciats. A tall d’exemple, en una operació quirúrgica tothom vol conèixer el nom del metge responsable de l’operació, però ningú no es recorda de tantes altres persones que hauran de tenir cura de la persona malalta, tot i ésser evident que hi ha tota una cadena, que va del metge a la persona que fa la neteja de l’habitació, i que tothom és important.
La nostra societat no ha d’ésser insensible al drama de tantes persones que poden perdre la feina i per això urgeix un major reconeixement social i i una estima més gran per les feines senzilles ben fetes, així segur que es dificultarà la pretesa substitució de persones per robots. Per un costat les relacions personals, sobretot en el món dels serveis, són molt necessàries per garantir una vida social plena. Per altre costat i sense cap mena de dubte això també hauria de comportar per a aquestes persones una millora en les seves retribucions. Començant per un sou mínim interprofessional a l’entorn dels 1.000 euros mensuals. Està demostrat que els sous baixos no són cap solució, perquè frenen en primer lloc el consum i a la llarga alenteixen tota l’economia.
Per reduir l’impacte de la imparable reducció del nombre de treballadors necessaris per fer funcionar les nostres indústries i els nostres serveis, es parla sovint de la necessitat d’establir una salvaguarda en forma d’una renda bàsica universal que ajudi sobretot les persones sense feina. Amb la renda bàsica universal es garantirien uns ingressos mínims a tothom, independentment que es treballi o que s’estigui desocupat.
Assegurada una renda bàsica cada persona tindria més possibilitats d’orientar la seva vida, en el món laboral o en el món de la cultura o del lleure. Això que anys enrera hauria semblat una utopia impossible de sostenir econòmicament, avui, es defensa que la nostra societat ho podria assumir. Mentrestant esperem que es puguin concretar noves oportunitats de treball futur; avui el debat és obert i cal afrontar-lo amb la màxima seriositat.
L’autor és dr. enginyer industrial
