Recordo temps passats d’ERC. Queda lluny l’etapa de n’Heribert Barrera. La política surava sobre el cabal del seny català. Ho va palesar sobradament en l’etapa de president del Parlament. Càrrec que, després d’ell, va caure en mans de persones de menys nivell (Benach, Rigol, De Gispert o Forcadell).
Al partit republicà, les coses es van tòrcer en prendre’n les regnes dues figures de fang: Àngel Colom i Pilar Rahola. Solets, van dur el partit al soterrani. Només els preocupava xuclar càmera. Després, s’han endollat en altres tasques.
Com entendre un canvi tan radical? Res no justificava l’abandonament de la causa, per abraçar l’oportunisme de CiU. Ara, el que em subleva és la columna raholista diària de La Vanguardia. I que s’hagi convertit en la biògrafa de n’Artur Mas. Una manera soterrada de cercar vots per a la causa. El que em va acabar de remoure els budells fou el sopar a la seva casa de Cadaqués (l’estiu passat). Pot organitzar els saraus que vulgui. Sense esbombar-ho, a bombo i platerets.
Què ens importava l’estol d’escolans que hi va convidar ? Començant pel president Carles Puigdemont i senyora. Seguit d’un caduc Joan Laporta. Sense oblidar -no sé què hi pintava- la presència del comissari en cap dels Mossos (Josep-Lluís Trapero). Cap grup polític no va gosar preguntar pel pressupost de seguretat de l’acte. Va anar a càrrec dels contribuents del Principat ? No em sorprèn res. De fa massa mesos, han convertit Catalunya en la riota de la resta de la península. La nostra agenda política ha de pivotar fora de l’arc parlamentari? N’hi ha per llogar-hi cadires.
Ja em preparo. M’esbatussaran des de diferents sectors, argumentant que m’he passat? Hi ha temes que aquesta gent voldria que fossin tabús… Jo, però, defenso que algú ho havia de dir.
M’encarcara un gran desencís. M’estimo el meu país. Per molt petit que sigui. Intueixo que no anem prou bé. Som ancorats en una mena d’atzucac que ens perjudica. El poble potser en té part de culpa en no haver triat uns representants com cal. Una cosa és certa: la vida es fa de detalls. No podem convertir el panorama en un xou teatral. Per tant, demano a la senyora Rahola que escrigui. Però amb una certa coherència.
