Quan la persona cerca el silenci i el viu, és des d’aquest que pot escoltar la paraula i, fins i tot, el batec del cor. Cercar aquest tipus de silenci significa que l’ésser humà vol experimentar i està disposat a fer la descoberta del seu jo per conèixer els propis pensaments, sentiments, emocions, límits… És a dir, prendre més consciència d’allò que som i que fem. D’aquesta manera, des de la interioritat, l’ésser humà va construint la pròpia personalitat. Aquest tipus de soledat demana fer una aturada i posar-hi els cinc sentits per poder percebre que el silenci acompanya la realitat de l’ésser en la vida quotidiana.
Sabem que estem envoltats de molts sorolls externs i s’acostuma a portar un ritme accelerat que no permet gaudir de la serenor que es voldria per adonar-nos de tot allò que vivim. Però, sovint, agrada portar aquest ritme perquè així evites fer un treball personal des del silenci. Això demana una actitud de recolliment que requereix la implicació del cap i del cos per experimentar aquest recorregut interior. Per a algunes persones aquest viatge interior és com una mena de laberint en què hi ha la dificultat per cercar el camí.
Algú pot considerar que el silenci és com una pèrdua de temps, ja que hi ha molt a fer i de qualsevol cosa cal treure un rendiment. Però hi ha molts tipus de silencis. N’hi ha alguns que són molt creatius i fructífers. Altres colpegen i fereixen. Hi ha silencis indiferents que incomoden. També n’hi ha de buits que no diuen res ni tenen sentit. Hi ha silencis que són viscuts amb patiment i angoixa que es transformen en una mena de súplica. Hi ha silencis compartits que parlen sense paraules. I hi ha silencis espirituals i místics que han deixat un llegat en la història. Hi ha un llarg llistat de tipus de silenci que fa adonar-nos que depèn del moment i de la situació que es viu i de la realitat de cadascú.
Recentment, La Vanguardia publicava un article que feia referència als versos de Juan Ramón Jiménez (Moguer, Huelva, 1881 – San Juan de Puerto Rico, 1958) titulats "El silencio de oro". L’articulista descriu que Juan Ramón Jiménez durant una època de la seva vida va sentir la necessitat de mantenir-se lluny dels sorolls i va expressar que: "El silenci és per a mi una atmosfera absolutament necessària per respirar, com l’aire". El poeta també considerava que: "El silenci era indispensable en la creació artística i en l’obra humana".
En aquest sentit profund i seriós de la cerca del silenci, l’Àmbit Maria Corral va organitzar el 224 Sopar Hora Europea del mes de març sobre "El silenci fructífer" amb magnífiques ponències i amb moltes aportacions dels assistents durant el diàleg que van evidenciar l’experiència viscuda del silenci. I l’últim monogràfic de la revista RE, número 90, titulat "Sentir-se sol o estar sol", fa una aposta pel silenci que requereix una actitud humana, atenta i contemplativa, a més de la disposició d’un temps que és la mateixa vida. Silenci que requereix un aprenentatge i una disciplina. Silenci que s’ha definit com a patrimoni de la humanitat considerat com un luxe i un privilegi.
L’autora pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
