Des de fa uns quant anys que dedico uns quants dies del meu oci a recórrer el diferents "caminos" que porten a Santiago de Compostel·la per tal de poder entendre què és el que fa que cada any més de 300.000 persones hi transitin. Jo no sóc especialment devot, cristià i penitent i reconec obertament que les meves primeres intencions quan vaig decidir fer aquesta travessa s’allunyaven bastant d’una visió religiosa i s’apropaven a un repte físic i mental de poder pedalar 1.200 quilòmetres en deu dies que m’omplien l’ego de superació i èxit. Vaig començar una ruta al monestir de Montserrat, acomiadant-me de la Moreneta i demanant-li tota mena de protecció, i vaig enfilar el camí dels Degotalls amb la mirada i el pensament posats en el marisc que em trobaria a la llunyana Galícia. No era conscient de quines serien les vivències i les emocions amb què m’hauria de barallar en els següents onze dies.
Una bona amiga d’Age (Ana María), d’un poblet a 25 quilòmetres de Burgos, en un sopar que mai oblidaré, em va dir que el "camino" canvia la gent o bé abans, o bé mentre o bé després de fer-lo i jo, segurament pel meu cansament i el vi que havia ingerit, vaig pensar que allò no deixava de ser una de les moltes històries que s’han muntant al voltant d’aquest recorregut mil·lenari. No li vaig donar importància. Ara m’adono del que volia dir l’Ana María. El camí de Sant Jaume és com la vida, ple de moments de felicitat indescriptibles, ple de moments de plors i soledat, de necessitats i exigències, de voler però no poder, de poder i no saber per què sents el que sents. Coneixes gent de tot el món (japonesos i anglesos especialment) i amb l’anglès com a llengua mare i el llenguatge dels signes com a recurs extraordinari descobreixes que el món no són ni els metres quadrats que trepitges cada dia de casa a la feina ni les persones que un dia sí i l’altre també suportes. El món és molt més que tot això, és una fantasia d’opinions i punts de vista infinita. Tots tenen raó, senzillament tots han viscut coses diferents a tu. La màgia de la diversitat se sustenta en l’acceptació que tot és vàlid, tot té un perquè, una raó de ser. Els japonesos mengen poc, al vespre, perquè l’organisme necessita poca energia, els que vénen de Bilbao es foten uns entrecots per sopar que semblen braus i és que porten cent quilòmetres pedalant. Qui té raó? Els dos. Si més no tots fan el que volen, es respecten i s’abracen per dir-se que s’estimen.
El camí de Santiago és una lliçó de vida permanent. Remous en el teu interior per trobar el millor i també el pitjor de tu. Ajudes el que és company teu només pel fet de moure’s per la mateixa via. No l’has vist mai, no has parlat mai amb ell, però si te’l trobes amb els peus ficats en un rierol t’atures i li preguntes si el pots ajudar i si necessita alguna cosa. Comparteixes l’aigua amb els que ja no en tenen, i perds dues hores amb un desconegut per poder arreglar la roda que s’acaba de descavalcar amb una pedra. No és el sentit religiós de la ruta, o sí, és la necessitat de sentir que els milers de persones que passen per allà són com tu, tenien una necessitat i ara l’estan descobrint. Si fas el camí a peu et planteges mitjanes de 25-30 quilòmetres al dia, si el fas en bicicleta de muntanya, 85-100. La sensació de treball físic i psicològic és gran i tens la gratificació de fer quelcom important, sobretot per a tu. La possibilitat de fer-ho a tongades també és molt gratificant, aquest any en faig set etapes i el proper, set més. Obtens les mateixes recompenses.
Ara he acabat el meu 9è Camino (Mozárabe-Almeria/Mérida) i, després de nou aventures extraordinàries i diferents, tinc ganes de tornar-lo a fer.
Compte que el Camino enganxa, quanta raó que tenia l’Ana María.
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
