La Setmana Santa ja ha passat. Ara bé, penso que més aviat hauríem de parlar de vàries setmanes santes. La primera i més important és la vertadera Setmana Santa dels creients que intenten rememorar vivencialment la vida, passió, mort i resurrecció de Crist. Una segona és la setmana (santa) cultural, que segueix les tradicions, les manifestacions de la qual són les nombroses processons per tot el territori estatal. Una altra és la setmana (santa) dels espectadors, els quals omplen les places i els carrers dels pobles i ciutats per tal de mirar passivament el que per a ells és un espectacle digne de ser vist pel que s’hi fa i com es fa. També hi ha la setmana (santa) de l’oci o turística i, per últim, la setmana (santa) -veritablement de passió- de les persones que per circumstàncies d’un sistema injust amb prou feines poden sobreviure.
Però no és pròpiament de la Setmana Santa de la qual vull parlar, sinó d’una escena de la passió de Crist, que des de l’adolescència m’ha fet pensar, que es troba a l’evangeli de sant Joan. Pilat diu a Jesús: "Tu ets Rei? Per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat", li respongué Jesús. Seguidament, Pilat li pregunta: "Què és la veritat?".
A l’època de la postveritat, on afloren la simulació, la mentida, el frau, la corrupció, etcètera, penso que és oportú reflexionar un xic sobre la veritat i la seva importància, malgrat que no la sapiguem definir. Amb la veritat em passa el mateix que comentava Agustí d’Hipona sobre què era el temps -"Si ningú m’ho pregunta, ho sé; si vull explicar-ho a qui m’ho demana, no ho sé"- i faig meva la metàfora de l’escriptor rus Ivà Turguéniev: "La veritat és com una sargantana: un cop l’has caçada, si obres la mà per contemplar-la, fuig i et deixa entre els dits un trosset de la cua, ja que sap que li’n creixerà una altra". En efecte, la veritat és un concepte que ens acompanya sempre com l’ombra al cos, forma part del nostre vocabulari i, tanmateix, quan intentem definir-la només arribem a un carreró sense sortida o a qüestions òbvies.
Metafòricament es pot dir que la veritat és l’aliment de la intel·ligència i el fonament de la conducta humana. Les dimensions intel·lectuals i ètiques de les persones es recolzen en la idea de veritat que implica adequació i/o coherència entre el que pensen -el que entenen com a real-, el que diuen i el que fan; aquesta adequació i/o coherència és, a més, útil, bona, beneficiosa per a l’individu o per a la societat en general. Només la veritat fa bons el discurs dels polítics, les sentències dels jutges o els comportaments dels ciutadans, ja que tot discurs o diàleg depèn del concepte de veritat; estar d’acord amb un altre és acceptar com a cert el que diu l’altre, discrepar-ne és rebutjar-lo. La importància de la veritat es manifesta clarament si ens fem la pregunta: què esdevindria si suprimíssim la idea de veritat? Hauríem de suprimir també els conceptes d’error i de mentida, ja que només s’entenen en relació amb la veritat; hauríem d’eliminar la idea de certesa, la qual és l’assentiment sobre allò que desvela la veritat; la nostra representació de la realitat seria caòtica, ja que no distingiríem el ver del fals; la convivència, que es basa en la confiança recíproca, es convertiria en una permanent sospita de tots contra tots i a l’educació li mancaria el sòlid fonament -la veritat- on es construeix. Com diu un aforisme de J. Wagensberg, "les veritats es descobreixen, les mentides es construeixen", hi ha una gran diferència entre la veritat i la mentida.
L’autor és filòsof
