Dijous passat, Diari de Terrassa publicava una gran notícia: els usuaris del Rebost, la xarxa d’entitats local que distribueix ajuts alimentaris, han baixat un 9 per cent. És una dada molt important i significativa. Primer, perquè és el primer any que disminueix. I, sobretot, per la magnitud del descens. Però partim de situacions tan difícils i estem tan acostumats a donar males notícies que, quan n’hi ha una de bona, sembla que no ens atrevim del tot a destacar-ne la importància.
És cert que el fet que a Terrassa encara hi hagi gairebé dotze mil persones que recorren a aquest tipus d’ajuda és preocupant. La crisi que aviat farà deu anys que ens va caure a sobre ha deixat ferides socials difícils de revertir. Sempre, recordant que la crisi no va venir perquè sí, sinó que va ser conseqüència d’uns anys de creixement pervers, d’un model -privat i públic- fonamentat en la fal·lera immobiliària. De manera que ara el problema no és tant sortir de la crisi com canviar de model de creixement. Per això, els mals de fons no es resoldran només amb l’actual reactivació econòmica.
Ara bé: una bona notícia com aquesta cal valorar-la com es mereix. Puc entendre que els responsables no vulguin destacar-la massa, no fos cas que els ciutadans ens relaxéssim en els nostres comportaments solidaris. Dir que "no estem millor" es pot interpretar en aquesta lògica. Però, si la dada de la reducció del nou per cent d’usuaris és correcta, la veritat és que sí que estem millor. Molt millor. I, si bé és cert que la pobresa es cronifica, cal recordar que les taxes de pobresa abans de la crisi ja eren altíssimes per a una societat avançada com la nostra. La pobresa sempre ha estat crònica per moltes raons, tant de model econòmic com de condicionaments socials i fins i tot individuals.
Una altra de les dades interessants que ens oferia la informació sobre aquest descens d’usuaris és el fet que més de la meitat dels quilos d’aliments que es distribueixen provenen dels ajuts de la Unió Europea. No sé si massa terrassencs ho sabien, però és important que es conegui que el gruix de la solidaritat alimentària arriba de l’ajuda europea, és a dir, dels impostos que paguen els ciutadans de països que han sabut administrar millor els seus recursos. Uns impostos que, en part, també són catalans: Espanya és receptora neta de fons de la UE però, en canvi, a Catalunya som aportadors nets, del voltant de 1.500 milions d’euros anuals.
Albert Solé, el tècnic responsable de la gestió del Rebost, opina que cal aprofitar el moment per revisar el model d’ajuts. Hi coincideixo del tot. Tan dolent és que es cronifiqui la pobresa com ho seria que es cronifiqués una cultura d’ajuts a la subsistència, de què cal evitar els efectes no volguts. Hem fet tants elogis de la solidaritat mostrada pels terrassencs en les jornades de recapta d’aliments (a vegades, recordava aquelles competitives diades escolars del Domund, amb els termòmetres que indicaven quina aula era més solidària), que no serà fàcil passar a una responsabilitat solidària menys vinculada a la caritat i més a la justícia. A un model on la responsabilitat de les polítiques socials torni a les administracions públiques. A una societat disposada a pagar més impostos, o a ser més exigent en la seva administració, per tal que la justícia substitueixi la caritat. O, encara millor, que la caritat ben entesa la destinem a anar més enllà de la justícia.
