Llegeixo que Adolfo Suárez, l’any 1977, per trencar amb el franquisme que havia heretat, s’havia de dotar d’un marc jurídic per aconseguir un procés de democratització. Confiava en les forces tradicionals del vell sistema, però va creure necessari el suport de la ciutadania catalana per obtenir una estructura d’Estat; comptava amb la fidelitat de Samaranch i pretenia negociar amb Pujol per obtenir el seu costat, però els vencedors reals havien estat els socialistes i comunistes, excessivament allunyats del seu propòsit. En aquell moment de dubtes algú li va recordar l’existència d’un personatge anomenat Josep Tarradellas, que vivia allunyat en un castell al sud de França i es declarava president de la Generalitat de Catalunya. Contra tot pronòstic, Suárez va optar per reconèixer la Generalitat de Catalunya, així com el seu president, Tarradellas, que es va plantar a la plaça de Sant Jaume i, amb aquell "ja sóc aquí", va obtenir el suport i entusiasme de gran part dels catalans, molts dels quals no en coneixien l’existència. Amb aquell fet, a tota l’oposició catalanista, com va escriure Trias Fargas, la va deixar de "panxa enlaire". Adolfo Suárez va arriscar, però va aconseguir afiançar el suport dels polítics catalans.
Tot això m’ha fet pensar que també els catalans avui estem sotmesos a un enquistament, entre la força del Govern de l’Estat, emparat en la rigidesa de la Constitució, i la persistència de la via del referèndum del Parlament, impulsat i amb el suport de gran part de la ciutadania.
Sigui com vulgui, tant si es fa la consulta, pactada o no, amb el resultat que sigui, o queda emmordassada o invalidada per l’Estat, d’alguna manera s’haurà de sortir d’aquest atzucac.
Suara no existeix la finesa que va acompanyar Adolfo Suárez, el que tenim és un president Rajoy, monocord i èrtic, molt allunyat de qualsevol fantasia política per aplanar la convivència; quan fa pocs dies va venir a Barcelona, que podia semblar un acostament polític, no ens va parlar de la nació, la llengua ni del finançament just, només va oferir unes sumes econòmiques insuficients. Tampoc el govern de la Generalitat, que pretén un referèndum per preguntar a la ciutadania si es vol independitzar d’Espanya o hi vol continuar unida, està actuant amb la nitidesa que mereix el full de ruta per crear un nou Estat democràtic; ja sigui perquè el govern central, emparat pel Tribunal Constitucional, posa totes les traves possibles per al desenvolupament de la consulta, o per la mostra de diferents criteris entre els partits que componen el Govern, el cert és que s’està creant una nebulosa del procés que, emparat en l’astúcia que va anunciar, ingènuament, l’expresident Mas, priva de la bona perspectiva d’obtenir la desitjada República Catalana. Tampoc hi ha ajudat la difusió de la desconnexió de qui posarà les urnes ni la visita a Jimmy Carter sense gaire èxit.
Desconec que avui hi pugui haver una persona, com va ser Suárez en el cas Tarradellas, que ens tregui del carreró sense sortida, però segurament pot existir una institució, a nivell supranacional, que actuï de mitjancera; que a tenor del resultat del referèndum, en el cas que s’arribi a fer, pugui ser més o menys procliu a la independència o a la unitat d’Espanya.
Si el desenllaç acabés amb l’obtenció de l’Estat propi, es produiria una llarga etapa de negociació amb l’Estat i Europa que requeriria el seu arbitratge. Si, contràriament, s’optés per la continuïtat dintre Espanya, o s’impedís la consulta, caldrà també algú que ajudi a reposar la trencada i malmesa cristalleria.
Mentre contemplem l’actual panorama de contínua discrepància entre el Govern de l’Estat i el Parlament de Catalunya, algú coneix un Tarradellas?
