Mirant l’entorn, moltes coses fan fàstic. Una de les que més, la corrupció en la política. Em carrega molt seguir un noticiari i trobar-me-la com a fil conductor. Amb un element que enreda la troca: haver d’escoltar arguments inconsistents de quatre xerraires que ho volen justificar tot. Tapant col·legues de partit, malgrat les evidències. O fent servir excuses de mal pagador. Ací, vull fer un cant a la puresa del periodisme. Sovint patinen de manera descarada. Cercant els seus lligams amb la política, penso en el portaveu d’un govern. Llavors m’entren ganes de plorar.
No accepto col·locar-hi el primer passavolant que troben. Això sí, amb carnet del partit com a premissa principal. En realitat, amb matrícula de "la voz de su amo". El poc criteri és per fer anar l’encenser en favor de la figura del capo. Al·lucino sentint les rodes de premsa de la Neus Munté. O abans amb en Francesc Homs. Lluny d’apaivagar i moderar, enreden la troca. Per això, suggereixo recuperar la figura d’un professional periodista per a aquests menesters.
Felipe González va ésser el primer a parir la figura del "vocero", al govern estatal (1982-Eduardo Sotillos, amb rang de secretari d’Estat). Més tard, trobem Javier Solana, Rosa Conde, Alfredo Pérez Rubalcaba, Miguel Ángel Rodríguez, Josep Piqué, Pío Cabanillas, Mariano Rajoy, Eduardo Zaplana, M.ª Teresa Fernández de la Vega, José Blanco i Soraya Sáenz de Santamaría. Cap d’ells no era periodista. Raó per la qual les sortides de to eren a l’ordre del dia. Recordo la prepotència i exabruptes d’en Miguel Ángel Rodríguez.
Quan es convoca una roda de premsa, l’ha de moderar i fer creïble un personatge amb cara i ulls. Que domini els espais. Que no pretengui fer teatre. Que no convoqui, fins i tot, rodes de premsa sense preguntes. Si és així, el més normal és que m’adormi.
Que no ens acabin d’afegir més llenya al foc. Els vull amb fonaments. Si no, pleguem!
