Johan Sebastian Bach m’apassiona. La "Tocata i fuga en re menor" m’aixeca de la cadira. Avui, no parlaré d’ell. Aquesta obra concreta em fa pensar en un personatge. Tant que també lliga amb l’art musical. Si més no perquè -entre altres coses- també tocava el piano. A més, va arribar a ésser -sense haver ni fet la "mili"- ministre de Defensa espanyol. Després, me’l van endollar a diferents projectes empresarials; consells d’administració (Telefònica, Gas Natural i Applus) i presidència de Catalunya Caixa. Quina sort… O, més aviat, quina barra!
En el súmmum, només ingressava cent mil euros mensuals. A hores d’ara, tanmateix, de les rialles vénen les ploralles. Està imputat i jutjat -en un procés penal- per incrementar (fins i tot en un cinquanta per cent) els sous d’alguns executius de la caixa catalana. Justament quan l’entitat era a punt d’ésser intervinguda pel FROB.
Ara per ara, tot em fa malpensar que la pel·lícula judicial s’acabarà com el rosari de l’aurora. Gran soroll mediàtic, molta parafernàlia teatral i xou als mitjans: això sí. En acabat, se n’anirà -la mar de tranquil- cap a casa. Fa poques setmanes hem assistit a altres affaires de jutjats amb finals surrealistes. O no?
…I pensar que va ésser aupat a la vicepresidència del govern espanyol! Encara estic esperant que m’aclareixi els més que probables tripijocs per endinsar-nos a l’estructura militar de l’OTAN. O bé que m’expliqui com els "sociates" van "matar" el cas Banca Catalana (on van volar més de vint mil milions de pessetes). És clar que, amb el pas del temps, tots els favors es paguen… Per allò d’un mal entès corporativisme, uns trenta anys després -amb ell i amb el clan Pujol, entre d’altres- la cúpula política del país tornarà a fer la vista grossa.
Qui ens ho havia de dir! Vivim en un país de pandereta! Sense principis ni valors ferms. Impera la llei del campi qui pugui. Mentrestant, alguns toquen el piano… I fugen d’una garjola merescuda.