L’esport en general és un joc que el practiquen una munió de gent i un dels seus tipus, el futbol, n’és un –de joc- on participen milers de joves, adults i, sobretot, milers de nens de categories que van des de prebenjamins fins a juvenils. L’experiència aportada pels mitjans de comunicació i l’experiència pròpia adquirida “in situ” durant anys encara avui em fan reconèixer que la major part d’aquests joves, adolescents i nens no gaudeixen (no poden gaudir) del joc, perquè no juguen; només competeixen (l’objectiu és guanyar) sota la pressió no sols dels entrenadors, sinó fonamentalment dels crits dels espectadors, pares, mares i/o familiars. Pot un nen gaudir quan juga a futbol en sentir alhora desenes d’indicacions diferents i contràries, barrejades amb insults i paraulotes? Jugar a un joc és experimentar, és sentir satisfacció. Ara bé, què és el joc?
L’ésser humà és per naturalesa “homo ludens”, un home que juga, un jugador que lluita, imagina, crea, ora, pinta, canta, balla etcètera. El joc és un component fonamental de l’existència humana i està a l’origen de totes les formes de cultura. Segons J. Huizinga (“Homo ludens”) el joc és una ocupació lliure. El nen i l’animal juguen no per obligació, sinó desinteressadament, perquè els agrada, perquè jugar dóna satisfacció. El món del joc és diferent al de la vida quotidiana, la preocupació de la qual és sotmetre’s a la necessitat de la producció i adquisició de béns útils per a la supervivència: enfront de la serietat i de les cares llargues de la vida diària, el joc és alegre despreocupació, enfront de la realitat del món, el joc és un món de possibilitats, enfront de la rigidesa de les pautes de la vida social, les regles del joc són el marc per a la improvisació, enfront de l’obligatorietat, la llibertat lúdica. En efecte, el joc té una finalitat en si mateixa, la finalitat del joc és el joc mateix; és per això que tant l’home com l’animal juguen perquè s’hi troben bé i en això consisteix la “llibertat” del joc. De jocs, però, n’hi ha una munió. A l’antiguitat, per exemple, hi havia els jocs grecs d’Olímpia, els jocs romans del circ, els jocs bizantins de l’hipòdrem. La nostra civilització racional, tècnica, utilitària ha creat i ampliat el món del jocs: jocs de cartes, loteries, curses de cotxes, de motos, de cavalls, esports, etcètera. R. Caillois (“Els jocs i els homes”) ha classificat els jocs en quatre grans grups: jocs de competència, on tothom vol guanyar, per exemple els esports; jocs d’atzar, en els quals no es tracta de guanyar, sinó de vèncer el destí, per exemple, els casinos; jocs, on allò important no és la regla, sinó la simulació, per exemple, les arts de l’espectacle, i jocs on se cerca el vertigen, per exemple, les festes. Ara bé, l’època actual ve marcada per l’esport, en general, i pel futbol, en particular, per la seva importància en la vida social. Tanmateix, l’esport s’ha anat separant del joc, ja que els jugadors professionals ja no juguen amb una autèntica actitud lúdica, sinó per interessos econòmics. Aquesta pèrdua del caràcter lúdic de l’esport es manifesta clarament. Com diu Huizinga, l’home per jugar de veritat s’hauria de convertir en nen. La major part de la gent veu el joc –preferentment l’esport en general i el futbol en concret- com a complement de la vida quotidiana, és a dir, esbarjo o temps d’oci, una aturada del dia laboral, una eina terapèutica, una vàlvula d’escapament de les tensions diàries…, i com el treball de molts professionals. Aquesta interpretació del joc –com a descans/relaxació de l’estressada vida moderna- fa pensar que només el nen pot viure autènticament en el joc i durant un curt període de temps. Tanmateix, la situació en què es troben els nens en molts esports i principalment en el futbol i el context que l’envolta indiquen que no sols els grans no juguen –competeixen d’una manera agònica-, sinó, dissortadament, tampoc els nens no poden jugar, fruir, experimentar la satisfacció del joc.
* L’autor és filòsof
