Reconec que m’està costant, i molt, entendre certes conductes instal·lades al moll de l’os de la política. De fet m’hi rebel·lo perquè preferiria canviar-les a arribar a entendre-les. La transformació de la política passa per, entre d’altres qüestions, reordenar i recuperar una relació estable de confiança amb la ciutadania. I, perquè aquesta il·lusió pugui esdevenir una realitat, els missatges que els polítics adrecem a les persones no poden ser ni buits ni de bon tros incerts. La confrontació entre partits és, potser, el que des de la meva ignorància o potser innocència més em costa de pair; una rivalitat sana, com per exemple l’existent en el món de l’esport, segur que redundaria en grans beneficis per al necessari avanç social, però la instal·lada norma en molts que en política tot s’hi val l’hauríem de començar a deixar enrere.
El passat 30 de març, en aquest diari, un article d’opinió del secretari d’organització del PSC a Terrassa, sota el títol "Perdemos 42 millones por la mala gestión de ERC y el PDeCAT", acusava els dos partits que formen el govern de la Generalitat d’una mala gestió en l’execució de les aportacions europees destinades al Pla de Garantia Juvenil. I ho feia seguint una tècnica gens fiable en política i inacceptable en l’àmbit jurídic: basant-se en una pregunta parlamentària (del seu grup, és clar) i obviant per complet la resposta de la consellera de Treball.
La resposta (diari de sessions del dia 22 de març) explicava que no s’havia perdut res i que a més el govern de la Generalitat hi havia posat 177 milions més, explicant que els fons europeus primer s’avancen i després, en un termini de 6 anys, es justifiquen i verifiquen. El que també s’obviava a l’article no és menor i torno a la credibilitat necessària en tot missatge polític. L’Estat espanyol, a través de la Llei 18/2014 de 15 d’octubre, establia uns requisits ineludibles per tal que els joves poguessin ser beneficiaris de la garantia juvenil: en els darrers 30 dies, ni haver tingut cap contracte de treball (ni tan sols de cap de setmana) ni haver fet cap acció formativa de més de 40 hores, a banda de no haver estat tampoc matriculat en cap estudi reglat en els darrers 90 dies.
Per si això fos poc, la llei va configurar un registre únic i central obligatori, probablement per descomptar aquests inscrits de les taxes d’atur estatals i poder vendre dades de recuperació econòmica, d’accés complex i feixuc, que va requerir de l’acompanyament i tutela per part del SOC als joves de Catalunya. És una realitat que tant la duresa a nivell de requisits per als joves com la complexitat del registre central ni la va posar la Comissió Europea ni de bon tros el govern de la Generalitat; només cal llegir la llei que els he mencionat.
La Generalitat ha estat del tot pro activa; a banda de la inversió, va demanar a l’Estat la flexibilització amb els joves estrangers, l’ampliació de les fórmules d’inscripció i l’ampliació de l’edat màxima als 29 anys, qüestió aquesta darrera reeixida i que ha esdevingut una franja d’edat del 30%, uns joves atesos que haguessin quedat fora del programa. I, per si fos poc, i això ho obvien tant l’article com la pregunta parlamentària en què es basa, l’Estat espanyol es va reservar un 50% del pressupost de la garantia juvenil, per repartir recursos a altres organismes que en l’àmbit privat també tenen programes de garantia juvenil, qüestió aquesta que hauria de fer que l’article també es preguntés què s’ha fet amb el 50% restant.
Permetin-me que torni al punt de la rivalitat entre partits i a la legítima confrontació per guanyar eleccions.
Diguin-nos somiadors o innocents, però, des de PDeCAT de Terrassa i agafant el fil fundacional del nostre nou partit, entenem la política com un instrument necessari per a la transformació social, fent-la creïble amb l’objectiu que esdevingui un art admirable; l’art de sumar les diferents visions de la societat en benefici de tota la comunitat, sobre la base d’unes formes tan correctes com contundents i de principis indestriables de la política com la lleialtat a un soci de govern.
L’autor és portaveu del PDeCAT a Terrassa
