Hi ha gent que gasta una arrogància moral insuportable. No són jutges però creuen que tota la justícia està de part seva. Senten tanta superioritat moral que fan basarda. Enfilen els insults amb una lleugeresa pròpia dels que saben que no s’equivoquen mai. Les seves causes històriques estan tan tocades per la mà dels déus que els ha de ser permès tot. Desqualifiquen severament a tort i a dret com si estiguessin ungits d’una veritat d’un altre gruix. Es veuen amb el dret de fer "escraches" als qui consideren indignes de viure en el seu món o d’okupar cases de gent a qui ningú va regalar res. Defensin el que defensin, fan por. Tenen aquesta arrel d’intolerància que tantes desgràcies ha portat al llarg de la història.
M’agrada més la gent que serva un certa educació fins i tot quan s’enfronta amb els seus adversaris. M’agrada la gent que pensa per ella mateixa, i especialment aquells que tenen els dubtes propis que comporta la complexitat. Prefereixo la gent que manté una certa humilitat que els que es despatxen com si no hi hagués demà i reparteixen carnets d’ètica a la més mínima.
El segle XX està ple de gent que es presentava com la quintaessència de la puresa i van acabar sent dictadors intractables o gent que es vantava de ser els assots de la corrupció i van acabar ser uns corruptes més. Això sí, tot en nom del poble, tot en nom del social. N’hem tingut tants exemples que una certa cautela, una certa perspectiva i una gran prevenció davant de les paraules gruixudes s’haurien d’imposar.
M’agrada la gent que defensa les coses amb convicció però no m’agrada que ho facin des de l’arrogància de les superioritats morals. A una certa esquerra, li és molt donat de fer-ho així. Després resulta que els seus esquemes maniqueistes de rics i pobres classificats com de dretes i d’esquerres se’n van enlaire quan els "losers" porten Trump a la presidència dels Estats Units i molts dels treballadors francesos són el principal suport de Le Pen. Els arrogants fugen de les complexitats, els espatlles les frases o els titulars.
A mi, m’agrada tant Pla per això, per aquesta posició de murri sobre moltes de les grandiloqüències. Retratava bé aquesta condició humana que va molt més enllà que ser de dretes o d’esquerres. Els adjectius eren l’arma de destrucció massiva que Pla utilitzava contra determinats personatges amb egos morals massa pujats de to. Ni la riquesa porta la perfídia ni la pobresa porta a la santedat. He conegut gent amb possibles amb un capteniment personal que m’ha impressionant. He conegut gent pobra amb una dignitat personal que no es paga amb diners. I he conegut cràpules carregats de diners que són d’una pobresa personal excepcional. He conegut gent sense recursos amb una baixesa moral inferior a la dels seus possibles.
M’agrada escoltar la gent, però sobretot veure què fan. Quan veig un emprenedor molt altiu (que sense haver fet res parla com si fos Zuckerberg) i menysprea els que han estat capaços de construir empreses notables i donar feina a molta gent, penso que, d’arrogàncies, n’hi ha de tota mena i no tenen edat. Malament de la gent que no es riu mai d’ella mateixa, malament els que no són sensibles a les ironies punyents. Prevenim-nos dels que es prenen massa seriosament. Per insultar i cridar serveix qualsevol, per construir una ironia que pot ser elegantment devastadora cal alguna cosa més que rauxa i testosterona. Cal intel·ligència.
A les alçades que estem i en un entorn com el nostre, no ens hauríem de refiar de ningú que parlés en nom del poble, cap confiança als representants de la gent del carrer ni els que pretenen ser la veu dels treballadors i dels oprimits. El poble som tots, el carrer, el trepitgem tots i les veus estan molt repartides. Per això hi ha eleccions per mostrar-nos quant de complex és el joc de la representativitat real. Prefereixo l’escenificació d’unes eleccions tan poc èpiques com vulgueu que el món de les assemblees on es resol la història de tots gràcies a la minoria que crida més. Prefereixo comptar els que van a les manifestacions i també comptar els que es queden a casa. Prefereixo que les xarxes socials siguin el termòmetre de la política però no substitueixin les institucions. Prefereixo la moral i l’ètica com un imperatiu personal i pràctic que no els que fan de les seves morals el mirall on tots ens hem de pentinar.
El nombre d’arrogants i de personatges amb superioritat moral (de l’esquerra sobre la dreta, el de la gestió pública sobre la privada o la gestió concertada) ha crescut insuportablement per metre quadrat. Ja n’hi ha prou, discutim d’idees però sense sordina moral perquè la història està plena d’exemples de com els purs van esgotar la seva puresa a la primera ocasió.
Una de les principals formes d’arrogància és no respectar els altres en nom de principis superiors. Practicar una mena d’insolència moral. Ciceró deia que l’arrogància neix de l’odi i de la insolència neix l’arrogància. Si tenen un moment, a més de Pla, suggeriria que llegeixin Stuart Mill, o si encara els queda esma recalin si us plau en Montaigne. Tots ells i, per separat, ja ho van explicar tot i amb formes molt diferents.