A mitjan febrer es va celebrar la 14ena Mostra de la Diversitat Cultural de Terrassa. No en vaig voler parlar en el seu moment per tal de no ser acusat d’aigualir la festa. Però, passades unes quantes setmanes, sí que ho faig. I la meva pregunta és aquesta: encara -i reforço aquest "encara"- cal fer una Mostra de la Diversitat Cultural? Les raons per a les quals va néixer es mantenen? Els arguments que la justifiquen són defensables? Serveix per al que se suposa que ha de servir? Parlem-ne.
En el programa es diu que és una "oportunitat per conèixer la riquesa i diversitat de cultures, arrels i tradicions que amb els anys s’han anat fonent dins de la identitat de Terrassa". També es diu que és "un homenatge a les tradicions i orígens de milers de terrassencs". I, finalment, que es tracta de gaudir de "les nostres cultures i arrels". Són bons arguments?
No és aquí el lloc per anar al fons d’aquest tipus de raons, però sí per fer-se algunes preguntes. Així, és cert que han estat les expressions culturals tradicionals d’origen de la població que ha migrat a Terrassa les que s’han fos en l’actual identitat local? És que la sardana o el ball de gitanes han conformat la identitat dels actuals terrassencs amb quatre avis terrassencs? Ho dubto molt pel que fa a danses. Però, fins i tot en referència a la gastronomia, estem segurs que els mestissatges culinaris actuals es deuen a la immigració? No tenim més incorporades les cuines italianes o xineses, absents a la Mostra, que no pas les senegaleses, posem per cas? També pregunto: existeixen realment una "cultura àrab" o una "cultura llatina"? I és degustant el ceviche i la papa, o prenent un te, que es coneix una cultura? I si les cultures d’origen s’han anat fonent en una suposada identitat local, es pot seguir dient que aquelles cultures i arrels encara són les "nostres"?
La major part d’iniciatives, tant de la societat civil com de l’administració pública -associacions, empreses, festes…-, neixen en circumstàncies molt concretes i com a conseqüència de les preocupacions, necessitats o interessos que s’hi manifesten. Algunes d’aquestes iniciatives, pels seus mateixos objectius, tenen un caràcter adaptatiu. Per exemple, les empreses. Si la necessitat que satisfeien desapareix, l’empresa en qüestió tanca o es transforma. Mireu on para la nostra "identitat tèxtil"! En canvi, n’hi ha d’altres que, gens subjectes a l’escrutini públic, del mercat ni de cap altre imperatiu, poden acabar malvivint quan ja ningú no les necessita, quan ja no interessen o quan la preocupació que havien de satisfer ja ha desaparegut.
Així doncs, la meva impressió és que la Mostra va néixer en unes circumstàncies socials i polítiques molt diferents de les actuals. En els seus orígens, el 1991, sobretot hi havia l’interès electoral del govern municipal que buscava vots a l’empara de la nostàlgia que fomentaven les associacions regionalistes espanyoles. Posteriorment, la Mostra va tenir a veure amb els intents de minimitzar l’impacte de les noves migracions, ara estrangeres, afavorint un relat xenofílic, ben il·lustrat en aquell eslògan que va estar penjat durant molt temps al capdamunt de la Rambla, al pont de la Renfe: "Disfruta la diversitat".
I torno a la meva pregunta: té algun sentit el relat que justifica la Mostra? Quins són els interessos o les necessitats que satisfà? Perquè, si es tracta de l’èxit popular d’un esdeveniment per al consum d’exotismes mistificats, cap problema. Endavant. Però llavors no ho disfressem de coneixement de cultures, d’homenatges a no sé quines arrels o de suposats poti-potis identitaris.
