El Rotary Club de Terrassa s’ha afegit als actes de celebració del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona i a tot el que varen representar per a la nostra ciutat. Ha estat un acte obert, emotiu i prou reeixit on s’ha fet recordança -amb la presència de notables i destacats testimonis del moment- de les dificultats, esforç i èxit per aconseguir que la nostra ciutat fos subseu olímpica en l’esport de l’hoquei herba. Allò que semblava tan obvi i natural no va ser tan senzill -gens ni mica- per tot el que vàrem poder sentir, qui sap descobrir, durant la nit del proppassat dimarts. Ara ja estem situats i, per descomptat, aquest text no pretén ser ni una nota de premsa ni un elogi, d’altra banda del tot just i necessari, de l’entitat organitzadora i a la qual pertanyo des dels seus orígens fundacionals. M’interessa destacar un aspecte que va sortir en diferents ocasions durant la vetllada i de què també he tractat en diferents moments i situacions. Aquest no és altre que creure o no en la ciutat i albirar/definir amb fermesa tota mena de reptes i propostes de futur. En definitiva, ser optimistes i estimar/defensar Terrassa.
Durant molts anys s’havia cregut molt poc en la ciutat de Terrassa i la ciutadania -súbdits en d’altres èpoques- havia palesat un discurs pessimista i gens encoratjador del que havia de ser una col·lectivitat en constant canvi i esperit de transformació. L’arribada de la democràcia no va canviar massa una mentalitat derrotista. El contagi del desencís i la crítica, molt sovint gratuïta, imperava arreu. Ben segur que el terrassenquisme d’èpoques passades, res a veure amb el que va explicar/definir l’amic Casajoana, fou un pesat llegat i feia de les seves en el terreny de l’endogàmia, les decisions i sobre les possibles intervencions/percepcions col·lectives. Els comentaris despectius vers la ciutat sovintejaven, fins i tot, per part de persones que havien de ser exemple, en el discurs i en la imatge, per a moltes altres. Ara podríem parlar dels desitjos de molts terrassencs d’abandonar la ciutat, d’una actitud fugissera i/o de la veïna Sabadell que ens embadalia per accions passades o futures dins l’àmbit publicitari, comercial o lúdic. Tots recordareu dels anys setanta les referències al sector llaner, amb ral·li automobilístic inclòs, o la capacitat esportiva amb les seves gestes en el camp de la natació i/o del futbol. Ells hi creien i nosaltres, no. La jet-set vivia al carrer de la Indústria i la nostra marxava a Matadepera o seguia instal·lada a Barcelona. Les comparacions sempre són odioses però tenen aquell punt agredolç de certesa i és allà on ens agafem. No és cap novetat.
Els Jocs del 92 tingueren molt a veure en aquest gir sobre les possibilitats de veritable canvi per a una ciutat sempre vinculada, tampoc era una dissort, amb el fum, la grisor i amb una descripció trista i esmorteïda de la realitat. La ciutat en color, i amb diferents canals, ens va arribar molt tard. Amb la preparació/celebració dels Jocs vingué la implicació i el temps de començar a creure/imaginar a fer coses de molta més envergadura. Ni trens ni bardisses. Calia obrir la ciutat, fer-la acollidora, agradable i aconseguir la convicció del personal en els projectes de futur. Tocava gaudir de la ciutat i no patir-la. No sé si un esdeveniment esportiu pot arribar a ser radicalment responsable d’aquell gir espectacular però la complicitat/agraïment de la gent amb la ciutat fou inqüestionable. Sentim Terrassa tant si juguem a casa o en terreny contrari. Ho he descobert amb el pas dels anys, em satisfà d’allò més, i així ho corroboren les paraules de molts testimonis que ho van viure de manera intensa i directa.
