Dimecres passat, feia 140 anys que Terrassa rebia el títol de Ciutat. Diari de Terrassa en feia bona i completa memòria. Una memòria que ens situava en el marc de la cultura política d’aquell temps. Uns dirigents locals que se sentien súbdits en relació a l’autoritat reial, i que s’hi mostraven servils. Unes autoritats que actuaven a discreció, arbitràriament, i s’expressaven amb condescendència, en un to que ara ens sona com a perdonavides però que llavors s’entenia com un reconeixement elogiós. Un llenguatge barroc, que ara ens sembla hipòcrita, però que llavors s’ajustava als formalismes de l’època: "Tarrasa, por su gloriosa y antigua història; por sus servicios y su lealtad…"
Davant de fets històrics passats com aquest, es poden adoptar dos punts de vista completament oposats. Intentar comprendre el sentit d’aquelles circumstàncies en el seu context polític i social, o jutjar-lo anacrònicament i aplicar els valors i el llenguatge actuals al passat. Certament, a mi m’interessa la primera aproximació. Primer, perquè més que jutjar, m’interessa comprendre. Segon, perquè fer judicis anacrònics és una barbaritat també des d’una perspectiva moral. Al capdavall, si d’aquí a 140 anys algú jutja amb els criteris de tinguin llavors els nostres comportaments d’ara, quedarem tan malament com aquells prohoms de fa 140 anys. En tercer lloc, perquè les actituds polítiques que descobrim entre els dirigents d’aquell temps, no eren massa diferents de les de tot el poble. Personatges com Jaume Vallhonrat o Antoni Ubach eren fills del seu temps, i a ells es deuen molts dels progressos que va viure la ciutat i dels que encara ara gaudim. Tenir un patrimoni industrial com del que ara podem gaudir i que ens identifica internacionalment, es deu a aquell tipus de societat que, és cert, ara no toleraríem.
És per aquesta raó que em sembla una absurditat que des dels principis i la cultura política actuals es pretengui ajustar comptes amb el passat. Una cosa és constatar que, afortunadament, hem avançat moltíssim en el creixement d’una cultura democràtica, igualitària en drets i deures i en una concepció de la ciutadania lluny de servilismes i condescendències. També em sembla convenient lamentar que encara quedin tants tics que s’haurien d’haver superat en la cultura política actual i que, precisament en la comparació, es comprova que no hem acabat de superar. Però el que no és acceptable és, com deia, voler passar-hi comptes. És històricament ridícul i èticament pervers.
Tot i que era veritablement minoritària, he pogut constatar que aquesta mena de preses de posició que de tant en tant també veiem per aquí, són reflex de moviments més generals. Als Estats Units, per exemple, hi ha qui demana el canvi del nom d’una universitat que porta el del seu fundador perquè era un esclavista. La supressió d’aquest nom canvia el fet que en fos el fundador? Fa justícia als esclaus que va tenir? Té cap funció pedagògica per a les generacions futures? No és millor que es mantingui el nom, explicant el millor possible el context històric i social en què es va fundar? No té més força pedagògica mantenir la seva memòria sense enganys que no pas acabar esborrant-la, fins al punt que en el futur se’n perdi el rastre?
És per això que si bé el títol de Ciutat es va aconseguir en un marc polític que vist ara seria inacceptable, a mi em sembla interessant valorar molt positivament els esforços d’aquells prohoms que el van aconseguir.
