El 19 de març els carrers de Terrassa van ser un clam ciutadà en suport a la gestió pública de l’aigua. Encara que aquest procés no està exempt de tensions, queda palès que el servei d’aigua potable a la ciutat de Terrassa té el suport polític i ciutadà perquè sigui de gestió pública. Cal reconèixer que aquest debat s’està donant a la societat gràcies a organitzacions com Aigua és Vida o la Taula de l’Aigua, les quals han situat, al final de la llarguíssima concessió, el debat necessari per recuperar un servei essencial i per gestionar-lo des d’un vessant públic. Per posar fi a la mercantilització d’aquest servei a la ciutadania es van posar d’acord partits polítics d’esquerres, agents socials i plataformes de la ciutat.
Avui, per sort, i gràcies a plantejaments i debats que s’estan donant, sobretot en el municipalisme, ningú no discuteix que hi ha drets socials dels quals poques empreses fa molt de temps que s’aprofiten i que fan negoci amb serveis o drets de ciutadania que, en molts casos, no s’aguanten en un compte d’explotació. Els que sí que s’aguanten, com pot ser el cas de l’aigua, han de servir per revertir en el benestar dels ciutadans i ciutadanes i s’han de gestionar des de l’àmbit públic.
Sé que, en el cas de Terrassa, hi ha qui té temptacions de plantejar que, el servei d’aigua, el van iniciar uns quants ciutadans “preocupats” pel benestar de la població i per donar un servei a la ciutadania. D’això, ja en fa 175 anys, en els quals no s’han tingut en compte els rendiments econòmics que podia aportar el negoci. La veritat és que això no hi ha qui s’ho empassi. Després de tants anys en què els beneficis no han estat pocs i el compliment del contracte últim que va expirar el passat 9 de desembre del 2016, és lícit, lògic i, sota el meu punt de vista, necessari que la gestió canviï. S’hi pot estar més o menys d’acord, posicionar-se a favor d’una gestió o d’una altra, però hi ha coses que no són discutibles a hores d’ara, com que la titularitat del servei és de l’Ajuntament o que l’aigua com a recurs natural és un bé comú.
Però també cal deixar clar que quan es parla de bé comú o de drets de ciutadania no es pot fer tenint en compte un únic dret. En un procés com aquest és necessari tenir present que la persona té dret a un bé comú com és l’aigua, però no és menys cert que el dret al treball és també part d’aquest compendi de drets que s’han de preservar. Em refereixo al fet que els treballadors i treballadores actuals tenen tot el dret a mantenir els seus llocs de treball com a mínim en les mateixes condicions d’estabilitat pel que fa a l’ocupació, a les condicions salarials i socials i al dret a la negociació col·lectiva.
El passat 8 de març del 2017, CCOO del Vallès Occidental-Catalunya Central va celebrar el seu congrés. En aquest, a més de renovar la secretaria general i la direcció del sindicat, es va aprovar per unanimitat una resolució sobre la gestió directa en els serveis públics, la qual, entre altres coses, diu: “[€] Els treballadors i treballadores que realitzin el seu treball indirectament per a les administracions sota cap concepte podran patir retrocessos en les seves condicions laborals, socials i salarials, així com tampoc podran veure compromesa l’estabilitat del lloc de treball present o futur per la decisió d’una administració de remunicipalitzar un servei o realitzar la gestió d’aquest directament [€]”.
En aquest cas, el posicionament de CCOO està clar: és perfectament compatible la gestió pública i directa de l’aigua amb el manteniment dels llocs de treball i les condicions socioeconòmiques de la plantilla actual de l’empresa concessionària.
Després de les diferents gestions realitzades en aquest procés i de l’aprovació per part del ple d’una moció impulsada per CCOO i la representació legal dels treballadors i treballadores, el dret a l’estabilitat en l’ocupació i el respecte de les condicions laborals, salarials i socials està garantit. Per a nosaltres Terrassa no només ha de ser un exemple de reversió del servei de l’abastament d’aigua potable i un exemple per la conjugació dels drets de ciutadania, per no deixar ningú de banda i per no enterbolir una decisió tan digna i necessària de recuperar i democratitzar un servei a la ciutadania com aquest.
També cal canviar l’actual marc legislatiu. La dreta catalana (CiU, ara PDeCat) i la dreta espanyola (PP), moltes vegades amb la inestimable ajuda o consentiment de partits polítics “d’esquerres”, han acomodat la legislació de manera que és molt fàcil externalitzar els serveis que es presten als ciutadans i ciutadanes. Això, en moltes ocasions, ha derivat en un increment de costos i ha fet baixar-ne la qualitat. Malgrat que el recorregut invers (recuperar el servei per part de l’Administració) és ardu i complicat, és lícit plantejar-se la recuperació de tots aquests serveis. Aquí els governs locals i comarcals tenen molt per dir, tot i que cal fer les reflexions des de l’àmbit. Hem de plantejar-nos que cal canviar les coses per poder acomodar aquestes decisions locals sense que se’ns generin problemes i incerteses. Perquè, mentre la legislació no ens proporcioni aquesta seguretat, des de CCOO seguirem vigilants i atents perquè en aquests processos no es lapidin els drets dels treballadors i treballadores.
Defensem la gestió pública i democràtica i els drets i l’estabilitat laboral.
L’autor és secretari general de CCOO del Vallès Occidental-Catalunya Central
