ETA acaba d’anunciar que entregarà tot el seu arsenal armamentístic. Per contra, la cantarella del PP va a pinyó fix. No canviant absolutament res. Amb un discurs d’un to del tot pla: "No res a dir. Que ho facin ràpidament, que es dissolguin". Li manca un gest mínimament positiu. De debò que això és tot? Una planxada total, amb dutxa d’aigua freda inclosa!
A la vida, algun cop cal abandonar la intolerància. Qualsevol fet albira possibilitats soterrades de millora. I entenc que aquest hauria d’ésser-ho. Se’n podrien treure, fins i tot, conseqüències de millora. Un cop imposada la sanció penal, no té sentit empresonar la gent lluny d’Euskadi. De fet, esdevé una nova condemna a les famílies dels presos, que no en tenen la culpa.
És clar que, quan contraposo aquest problema basc amb el del sobiranisme català, interpreto que se segueix un esquema clònic. "Mando y ordeno y que se haga pronto"… Però amb total absència de diàleg. Sense cap mena de contrapartida?
Contemplar-se el melic no ens mena enlloc. Creure que la visió del govern és innegociable s’allunya d’allò que ells entenen per centralitat. Tard o d’hora, el problema s’enquistarà molt més del que sempre ho ha estat. Si el tren passa poques vegades, algun cop valdrà la pena aprofitar l’avinentesa. Parlant, la gent s’entén. Per tant, recomano a l’egarenc Josep Enric Millo que intenti convèncer el seu capo.
