El 25 de març s’ha celebrat la Jornada per la Vida, que enguany té com a lema "La llum de la fe il·lumina la tardor de la Vida". Tal com ens ho recordava sant Joan Pau II, "l’evangeli de la vida es troba al centre del missatge de Jesús. Acollit amb amor cada dia per l’Església, és anunciat amb intrèpida fidelitat com a bona notícia als homes de totes les èpoques i cultures" (EV 1). Amb aquestes paraules iniciava l’encíclica "Evangelium Vitae" i subratllava que aquest és el fonament i el punt de partida per afrontar els desafiaments sempre nous en el camí de l’Església i de la societat. Han passat 22 anys i tant els desafiaments com les dificultats han anat augmentant. Estem assistint a un canvi cultural i social condicionat per un pensament laïcista i la seva finalitat és excloure Déu de la vida de les persones i dels pobles i relegar la vivència de la fe i la pràctica religiosa a l’àmbit privat. En definitiva, un procés de secularització que aparentment no té aturador.
Som testimonis directes de com es va estenent el relativisme, que nega l’existència d’una veritat objectiva, que és substituïda per l’opinió subjectiva de l’individu fent que, al capdavall, tot resulti convencional i negociable; també s’imposen cada vegada més la subjectivitat i l’individualisme, que desemboquen en la despreocupació pel bé comú per donar pas a la satisfacció immediata dels desigs dels individus i a la creació de drets individuals nous i a vegades arbitraris. Semblem abocats a un concepte de llibertat molt individualista i absolut, que acaba essent la llibertat dels més forts contra els dèbils. Aquest canvi cultural fa que es trenqui la concepció integral de l’ésser humà, amb el resultat d’un home mancat de consistència, fragmentat i "líquid".
I què podem fer-hi nosaltres, pobres i petits com som? Recordo les paraules que el papa Benet va adreçar als joves en la JMJ de Madrid en l’acte d’acolliment: "Sí, n’hi ha molts que, creient que són déus, pensen que no tenen necessitat d’altres arrels ni fonaments que ells mateixos. Desitjarien decidir ells tot sols el que és veritat o no ho és, el que és bo o dolent, just o injust; decidir qui és digne de viure o pot ser sacrificat en ares d’altres preferències" (Benet XVI, Jornada Mundial de la Joventut, Madrid, 18-08-11). Nosaltres, com a creients, veiem en l’avortament i l’eutanàsia un refús terrible del do de la vida. Creiem fermament que l’ésser humà ha de ser respectat i tractat com una persona des de la seva concepció fins a la seva mort natural, i la ciència i la tècnica han d’estar ordenades a l’home i al seu desenvolupament integral. També apliquem aquest criteri a persones que hagin pogut cometre fins i tot uns grans mals als seus semblants, i per això estem en contra de la pena de mort. Perquè la vida és un do de Déu i ningú no té el dret d’arrabassar-la als seus semblants ni a ell mateix.
La vida de l’ésser humà prové de Déu i , per tant, Déu és l’únic senyor de la vida i, d’aquest fet, se’n deriven la sacralitat i la inviolabilitat de la vida humana. El nostre primer compromís com a cristians consisteix a anunciar l’Evangeli de la vida, és a dir, Jesucrist mateix. El Déu que dóna la vida s’ha de celebrar en la pregària de cada dia, individual i comunitària, ens els sagraments, en l’existència diària, viscuda en l’amor i el do d’un mateix als altres. També cal dur a terme un autèntic canvi cultural, que ha de començar des de dintre de les pròpies comunitats cristianes mitjançant la formació de la consciència i l’educació a favor de la vida. En resum, un nou estil de vida que afirmi la primacia de l’ésser sobre el tenir, i de la persona sobre les coses, així com el pas de la indiferència a l’interès per l’altre i del refús a l’acolliment. En definitiva, crear una nova cultura de la vida. Encomanem a Maria, Mare de la Vida, el nostre treball a favor de la vida, des del seu respecte i la seva promoció.
L’autor és bisbe de Terrassa
