No fa gaires dies hem pogut assistir, atònits i per televisió, a una realitat que sovinteja en els diferents espais esportius en què els nostres fills i filles practiquen esport. Insults i baralles a les graderies entre familiars de diferents equips i vers els àrbitres d’aquestes categories primerenques. Això em va recordar que també no fa gaires dies vaig assistir com a convidat a una xerrada amb pares i mares d’un club esportiu, es tractava de donar-los unes quantes pistes de com aprofitar els avantatges de l’esport en el creixement dels seus fills. Seixanta minuts de reflexions de més o menys calada, tot i que penso que al final vaig convèncer-ne més d’un de la necessitat que els seus fills fessin esport pel plaer de gaudir-ne i no de competir.
En acabar la meva exposició vàrem entrar en la part de preguntes i una d’elles va ser la següent: "Senyor Folia, ara que s’acosta el final de temporada, els pares de l’equip del nostre fill estem pensant a regalar-li alguna cosa al monitor, però hi ha un grup de pares que diuen que l’equip no ha complert les expectatives en la classificació i que no volen col·laborar-hi, què fem?".
Després d’uns segons d’estupefacció, no em podia creure el que estava escoltant, vaig obrir la boca per dir: "…No permetin que aquests pares tornin a veure un altre partit d’aquest equip".
Entenc i respecto que tots els pares hem dipositat unes il·lusions en el futur del nostres progenitors. Tots volem el millor per a ells. Tots volem que siguin bona gent, bons professionals, es guanyin bé la vida, siguin feliços en les seves relacions, no emmalalteixin mai i disposin de molta salut i diners per superar els obstacles del seu recorregut vital. Tots ens hem creat unes expectatives que tenen molt a veure amb el bon viure i pocs patiments d’aquells que estimem més que ningú. Però la condició de pare també implica moltes dosis de realitat, d’acceptar imprevistos i sobretot d’espais de llibertat i respecte envers les decisions dels nostres fills. Entenc que la feina d’uns pares té molt a veure a potenciar l’autoestima del seu fill, a preparar-lo per superar qualsevol obstacle, a fer-lo créixer en la identificació (posar nom) i gestió (saber-les assumir) de les emocions que de mica en mica anirà descobrint. Ser pare vol dir encarar la vida dels teus fills envers l’autonomia del viure. Quan un jove diu als seus pares que marxa a viure sol (s’independitza) no s’ho han de prendre com un fracàs (què hem fet perquè marxi?) sinó com un triomf (es val per ell mateix!).
Quan parlem d’esport per a nens i joves també estem parlant del mateix, "expectatives de classificació" em sona a…, deixem-ho. Les expectatives que ens hem de plantejar són si el monitor dóna estimació als nostres fills, si els promou signes de respecte en el joc, si els ajuda a créixer en l’adversitat, si els ajuda a ser millors persones. Si és així compreu-li el regal i foteu al rec la classificació.
No permeteu que aquests pares cridaners i mal educats formin part de la festa que cada dissabte munteu per als vostres fills, el partit, i si cal convideu-los a marxar o a no venir. Recordeu que cap dels vostres fills, potser un amb molta sort sí, arribarà a jugar al Barça i en canvi tots hauran de tirar la seva vida endavant amb esforç, educació i bones relacions socials. Hi ha pares que confonen el fet d’ajudar a créixer els seus fills amb adequar-los a la seva manera de veure les coses. Cadascú té un camí a recórrer i la nostra feina de pares ha de tenir la prudència suficient per no coaccionar-los per no frustrar-nos nosaltres. Ajudeu els vostres fills, no els protegiu.
Pares, no feu plans per als vostres fills, oferiu-los carreteres plenes de referències i senyals que normalitzin la seva llibertat en la decisió final del que faran amb la seva existència. Sovint els vostres fills no són com us pensàveu, no fan el que esperàveu d’ells ni es dedicaran al que tota la vida havíeu somiat. Quina frustració oi?
Benvinguts a la realitat: la seva vida.
L’autor és coach advance life
www.www.creixerjoancarles.com
