Un corrent de recordança i veneració del passat s’estén arreu. Es detecta un especial interès a rescatar/localitzar objectes i records d’èpoques passades i la moda ho corrobora per mitjà de la roba, mobiliari, la música i tota mena d’estris quotidians. Des de fa un cert temps hom detecta una revalorització per allò que va estar present de forma molt especial i ens va acompanyar fa unes quantes dècades. Penso que la meva opinió és compartida per amics i coneguts malgrat que no encertem/coincidim en les causes que ho està provocant. Així, doncs, no em sento afectat pel tema de manera única i exclusiva. Els programes de televisió, àdhuc, el cinema juguen amb aquest discurs i amb una certa facilitat ens emocionem en visualitzar un aparell telefònic, un vehicle, unes postals, una maleta o escoltar un disc de 33 o 45 rpm. La Vanguardia del proppassat diumenge (19.3.) hi dedicava un interessant treball amb aportacions de rigor sobre el perquè d’aquest mirar enrere i acaronar tot allò que va ser important/singular per a molta gent. Em quedo amb els comentaris d’en Francisco Mora: "Cuando el cerebro juega con las ideas". No tinc cap dubte sobre les molt bones opcions, en els propers anys, com a llibre de capçalera per a estudiosos i interessats en el camp de la psicologia i les relacions humanes. Sembla que amb aquest enyor carreguem les piles i alimentem de coratge els nostres projectes. No és desànim ans al contrari. Escorcollem el passat en la recerca de garanties i certeses per ser més forts i optimistes.
Tinc la sensació que vivim un enfarfegament tecnològic i, fins i tot, estem quelcom esporuguits per tot el que sembla apropar-se en els propers temps. Sentim frases amb una certa dosi apocalíptica -disculpeu- quan es parla de robòtica, de la nova concepció/distribució del treball, de la intel-ligència artificial, del funcionament de la llar o de la conducció dels vehicles. Sembla ser que en els propers anys es multarà qui porti cotxe ja que els vehicles aniran sense conductor i ja no parlem de la immensa capacitat de les properes generacions de telèfons mòbils. Cerquem aixopluc en allò que va ser important, molt important, en les nostres vides. Aquesta nostàlgia i aquest vintage/vendange o com es vulgui dir afecta joves i grans. En el passat hi ha l’autenticitat, el referent i hom es recrea movent els records, amunt i avall, dins el nostre imaginari. Tenim enyorança i, fins i tot, l’emoció ens pot fer plorar. Sembla que cerquem una curiosa combinació de record/emoció que ens omple de felicitat o quelcom més. Sóc feliç perquè recordo i la fredor del present no pot manllevar aquest viatge meravellós en el temps. És com una necessitat. El/s disc/os o qualsevol estri són el meu tresor. En tot això la música agafa un especial protagonisme. Associem la nostra adolescència/joventut amb cançons, grups i cantants. No ens han deixat mai. Sempre hi són.
Diumenge vaig viure en directe el concert dels Sirex i els Mustang a Barcelona. No tinc paraules per expressar tanta emoció en les tres hores que va durar el concert. Uns monstres de la música en directe. Tocàvem el cel. També hi hagueren convidats com en Pep Sala, Armand Carabén o en Manuel Fuentes. Hi havia gent plorant i recordant un munt d’anècdotes. Leslie i Santi Carulla ens feren feliços com ho havien fet en moltes altres vegades: Barcelona, Terrassa, Cerdanyola… Algú em deia pel mòbil: "No oblidis que són una institució!". No en tinc cap dubte. La seva música certifica que el passat es manté viu i els records són la millor vacuna per a un present líquid, fràgil i, sobretot, desconcertant. Un bon antídot davant tanta mediocritat emergent. Tots o quasi tots tornàvem a estar junts. Passat i present es donaven la mà. Senzillament meravellós.
