Hem celebrat el Dia del Seminari. Us convido a preguntar-nos: què li demanem a un sacerdot del nostre temps? Que visqui una espiritualitat profunda, que tingui una sòlida formació doctrinal, que no sigui un buròcrata fred o un petit director executiu, sinó que per damunt de tot tingui un cor de pastor que dóna la vida per les ovelles. Un dels aspectes d’aquest cor de pastor, que avui es valora molt i es reclama, és "que sigui proper". Certament el sacerdot està cridat a ser instrument de la proximitat de Déu a l’ésser humà, i al mateix temps ha de ser un home proper als seus germans. La seva missió és connectar dues realitats aparentment separades, el món de Déu i el nostre món humà. Està cridat a ser mediador, com un pont que enllaça, que porta l’home a Déu. Certament ningú és capaç d’acomplir aquesta missió per ell mateix, és Déu qui pren la iniciativa i crida. El sagrament de l’orde manifesta la proximitat de Déu als homes i, per part del sacerdot, la resposta positiva a la crida i la disponibilitat per ser instrument d’aquesta proximitat.
El sacerdot ha de ser un "home de Déu", que viu la configuració amb Crist com el centre que unifica tot el seu ministeri i tota la seva existència. Un veritable oient de la Paraula, amb una intensa vida d’oració i que esdevé un mestre d’oració. Tant la seva vida com la seva acció pastoral estan centrades en l’Eucaristia, i és en la celebració eucarística on expressa i intensifica la seva unió amb Crist, actualitza el seu oferiment al Pare i rep la gràcia per renovar i impulsar el seu ministeri, per estrenar-lo cada dia. Els seus ulls, el seu cor, la seva vida sencera estan posats en Déu, parlant de Déu als homes i als homes de Déu, per poder guiar els seus germans fins a Déu.
D’altra banda el sacerdot ha de ser molt humà, ha de ser humà de veritat. Ser de Déu, estar amb Déu i ser realment home segons la voluntat de Déu, segons el seu designi creador. Viure a prop de Déu i dels germans, no allunyar-se de les ovelles sinó ser propers al poble de Déu. Jesús ens en dóna l’exemple més gran i millor. Primer de tot pel fet de l’encarnació fent-se en tot igual a nosaltres, llevat del pecat. Al llarg de la seva vida, compartint, escoltant, acollint tothom, fent-se càrrec de les situacions dels qui se li acostaven, compadint-se d’ells.
La proximitat més gran és participar realment en el sofriment de l’ésser humà, assumint en ell mateix el sofriment del món, fent-se un amb cada persona.
La proximitat va acompanyada a la vegada d’alegria i d’esperança, del testimoni d’una vida plena, de la felicitat de servir Déu i els germans, d’entrega generosa fins a donar la vida. Jesús no va oferir a Déu el sacrifici d’alguna cosa externa, sinó que es va oferir ell mateix. El sacerdot fa de la seva existència una ofrena agradable al Pare, un do total d’ell mateix, seguint l’exemple de Jesús que "no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per una multitud" (Mc 10,45). A prop de Déu, a prop de les persones enmig de la societat, en el temps que ens ha tocat viure, fent del servei a Déu i als altres l’eix central de la seva existència, acceptant la voluntat de Déu, oferint del tot la seva vida, gastant-se i desgastant-se pels germans, especialment pels més petits i necessitats.
Demanem ara especialment al Senyor per les vocacions, perquè ens beneeixi amb sacerdots sants i savis, propers i senzills, a imatge del Bon Pastor.
L’autor és el bisbe de Terrassa