Cada vegada estic més convençut que la veritable maduració de les persones té molt a veure amb la rellevància, la importància que donem a les coses que tenim (més aviat la poca importància que donem a les coses que tenim) i l’ocupació que dediquem a sentir-nos realment identificats amb les experiències que estic disposat a viure, tant en el donar com en el rebre. Sense voler apropar-me als episodis que s’han descobert de corrupció en el nostre país (és un tema que ja cansa) tot i que direm que l’única cosa que haurien de fer aquests miserables, a més de tancar-los a la presó, seria que tornessin els diners, em costa entendre com hi ha una part, força considerable, del gènere humà que malbarata la seva vida en l’absurda i infructuosa conducta de fer-se ric, amb diners, possessions o qualsevol altre bé material de pertinença efímera. Sovint penso quins són els motius pels quals el fet d’engreixar el seu compte corrent, la seva llista de propietats o altres idioteses palpables els aporta alguna cosa que sigui realment profunda, aprofitable, viscuda i potent. No acabo de veure que la sacietat pel tenir (una veritable niciesa) sigui quelcom emocionalment viciós, perquè només amb un bri de reflexió t’adones que allò es quedarà quan tu (això sí que, sortosament, no ho podem canviar) marxis definitivament.
Hi ha gent que quan aposto davant d’ells per aquest argument em contraprogramen aquest principi amb la teoria dels fills. Tots serà per als fills. He conegut gent que la seva vida va ser "deixar moltes coses als fills" i ho van fer en vida, la seva, la que no van viure.
Tenir coses ens ha d’ajudar a viure amb una certa comoditat, i l’equilibri entre el que suposa aquest tenir amb les renúncies, acceptant la llibertat de passar per la vida de cadascú, és la clau per tal de trobar el punt de domini necessari. Tothom volem tenir un bon cotxe, un bon habitatge , una mica de diners per viure folgadament, sense aclaparaments, però això forma part de la racionalitat per a la supervivència que els homes i les dones històricament hem demostrat. L’aposta per una vida millor ha portat la humanitat a evolucionar en molts aspectes que a segle XXI són excepcionals.
Així doncs on rau el forat que ens fa perdre el pas? Doncs crec que en el no saber identificar quan el fet de tenir travessa la línia d’allò bàsic i penetra en el territori de la golafreria (tenir per tenir). Quan el fet de tenir ens porta a ser una persona que fuig de la moralitat, de les normes i valors, utilitzant qualsevol estratègia il·legal (que la llei el persegueixi) o legal però que ha imbuït en aquella persona en un garbuix material i ha quedat allunyada del fet de viure del que és realment la vida, una cosa molt passatgera i que cal gaudir profundament. Reflexionar sobre el que tens i el que ets i veure si ambdues coses es compenetren és fonamental perquè si una de les dues s’enforteix sometent a l’altra no és vida. Tenir i ser han d’anar de la mà. Tenir oblidant el ser és realment patètic i utilitzar el ser per justificar el no tenir també.
Per acabar diria que el que veritablement hem de valorar del tenir és disposar/tenir temps per viure la vida trobant l’equilibri entre la cobertura de les necessitats de cadascú i la recerca d’estones de gaudi personal i col·lectiu. Qualsevol altra opció la trobo una bajanada molt respectable.
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
