Amb els anys que fa que escric a la premsa he pogut anar identificant quins són els temes que és més perillós de tractar. Podria fer una llista molt precisa de més a menys risc de provocar la irritació d’alguns lectors, de rebre respostes ofensives -com ara dir que sóc l’esbirro a sou d’algun poder amb interessos inconfessables-, d’acabar als tribunals i, és clar, de ser insultat i tractat de feixista, que sol ser el punt comú d’arribada de tota la gent enfurismada quan perd els modus.
Ara no en faré la llista, però sí que diré que un dels temes més difícils de tractar és el dels animals de companyia i el de l’incivisme dels seus amos. Ja sé que, quan parlo d’animals de companyia, no seria una absurditat incloure-hi els "animals humans" i, per tant, la desídia d’alguns pares en relació amb el comportament dels seus fills als quals toleren que molestin els vianants d’un passeig, els clients d’un establiment o els comensals d’un restaurant. Però fins i tot aquesta qüestió de l’incivisme dels pares de certes criatures generaria molta menys irritació que si de què parlem és d’això que ara diuen "mascotes". O, si es vol, dels "animals no humans", per fer servir la terminologia dels animalistes, aquesta mena de secta urbana que han portat l’antropomorfització dels animals fins a extrems molt "bèsties" (si se’m permet el joc de paraules). I dic secta "urbana", perquè on no trobareu mai un animalista és, precisament, a pagès, on els animals són tractats amb respecte i estima però sense perdre de vista que no són persones humanes a qui es pugui malcriar.
Faig aquests comentaris perquè, cada vegada que algú protesta pels gossos que corren deslligats pels parcs públics de la ciutat, apareixen els qui surten a defensar les bèsties, però que en el fons el que fan és excusar-se d’un comportament que se situa fora de les normes que haurien de facilitar la bona convivència entre ciutadans d’interessos, costums, opinions i gustos diferents. Un comportament incívic que és estimulat per la desídia amb què la policia municipal el passa per alt, bé sigui per manca d’efectius, per tenir encomanades tasques més importants o, simplement, perquè saben com d’intractables són alguns "animals humans" quan et poses amb els seus "animals no humans".
Tal com he dit abans, el quid de la qüestió està en aquesta antropomorfització dels animals. És a dir, a atribuir-los característiques humanes i, en conseqüència, a acabar-los malcriant com solem fer amb les pròpies criatures. Una antropomorfització que, si més no en alguns casos, té la seva arrel en les carències emocionals que es compensen orientant-les cap al tracte amb uns animals que, a diferència dels humans, són més fàcils de domesticar. És allò de la "lleialtat" dels gossos -una qualitat estrictament humana atribuïda al comportament simplement dòcil, depenent, de l’animal-, molt més fàcil d’obtenir, posem per cas, que la d’un fill, sempre orientat a acabar fent la seva pròpia vida i a ser-nos "deslleial".
En definitiva, aquest és un debat que sol acabar a mossegades perquè, tot i que sembla que parlem estrictament de civisme -de gossos lligats o no, d’excrements recollits o no…-, en el fons es discuteix de vincles emocionals convertits en combats ideològics, en filosofia de vida, i que arriben fins i tot a convertir-se en partits polítics.
