No és el primer cop que parlo del tema. Tampoc no serà pas el darrer. Entestat a triar temes per publicar, el propi calendari em fa suggeriments. Més i tot, perquè m’ho deixa ben apamat: avui -17 de març de 2017- Mina d’Aigües de Terrassa commemora el seu 175è aniversari. I, cinc dies més enllà, se celebra el dia mundial de l’aigua.
Unes hores abans de posar-me a escriure, pel bell mig del carrer m’he trobat un amic (funcionari municipal). Ens hem saludat de manera cordial/amistosa. Tot seguit, m’ha etzibat un petit retret: “Tu… De quin bàndol ets? Prens partit per la municipalització del servei o t’estimes més la gestió privada?”. Li he contestat que no prenc partit per ningú. Tan sols demano diàleg, entesa, claredat, informació i coherència. Està més clar que l’aigua que, a hores d’ara, els dos primers condicionaments brillen per la seva absència.
La companyia d’aigües no parla amb allò que en diem la Casa Gran. Així, difícilment es pot arribar a bon port. A partir d’aquesta premissa, li he detallat tres moments puntuals en què he tocat la qüestió. On realment entenc que m’he mullat… i de quina manera: en contrastar -fa mesos- Funerària i Mina confessant la meva por que la municipalització no pogués equivaler a encarir descaradament el servei.
També vaig ésser sorneguer, tot fent conya, al·legant allò del Déu nos en guard… si l’empresa la comprés en Florentino Pérez i el seu gegant ACS!.. Fet que tampoc no seria pas ciència-ficció.
Fa ben pocs dies, batejava un article de premsa amb el títol: “L’aigua… Clara!”.
Encara més: també li he dit -de bon rotllo- que puc dir que “sóc minero”. Si més no pel fet que hi vaig treballar un parell d’anys. Malgrat que, d’aleshores ençà, ha plogut molt. Exactament, més de quaranta anys. Aquest sentit de pertinença no condiciona gens, però, la meva posició actual. Insisteixo que jo no sóc partidari del canvi pel canvi. Perquè sí. Cal raonar-ho tot. I, com objectiu final, només cerco i demano la qualitat del servei, una tarifa ajustada i un gust millor del líquid.
Dedueixo que la ciutadania no està prou ben informada de l’entrellat. Si no fos així, entenc que no es deixaria “comprar” fàcilment la pròpia voluntat. En altres mots, qualsevol xerrameca de mercadal se la pot emportar al seu cau. Sense contrastar i arrelar criteris assenyats.
Tenia posades grans esperances en un “Trenta minuts” (de TV3) a mig gener d’enguany. Bàsicament perquè solen bastir programes informatius de qualitat. Ben elaborats. Val a dir, tanmateix, que fins i tot em va decebre. El titllo de tendenciós. Un sol detall: quin sentit tenia que, pràcticament, obrís i tanqués el programa en Lluís Tejedor, batlle del Prat? No se’ns escapa la seva ideologia política.
Vull pensar que els canvis d’aquesta setmana a l’organigrama del nostre Ajuntament ajudaran a desencallar la situació. El tarannà de n’Alfredo Vega és força obert, comunicatiu i dialogant. Tant de bo que no m’equivoqui.
De tot plegat, qui en sortirà beneficiat serà el ciutadà normal. Sempre que els dos interlocutors s’asseguin, negociïn, col·laborin, fixin pautes. Potser, llavors, convindran una fórmula d’empresa mixta…, en la qual els dos plats de la balança sumin voluntats i esforços.
Si no es compleix aquest apropament, tibaré amb el costum de nous adagis… I diré que cada terra fa sa guerra. O, tal vegada, que cap geperut no es veu la seva gepa. Ho remato amb el beure i bufar junt no pot anar.
Parlem-ne ! Parleu-ne… Jordi Ballart i Marià Galí, si us plau!
