A veure si, aprofitant que és cap de setmana, posem una mica d’ordre en tot aquest tsunami de la corrupció. Intentem separar el gra de la palla? Vinga, va… Comencem per recordar aquell vell proverbi xinès, mil vegades repetit. Quan el savi assenyala la lluna, el tonto es fixa en el dit. Aclarim-nos, per si encara no ho havíem agafat: aquí som nosaltres, tots (menys «ells») els que fem el paper del tonto. Portem setmanes, mesos, anys, atrapats en un femer de proporcions bíbliques. Es diu corrupció, tècnicament, però no és res més que una immensa bassa de fems en la qual ha naufragat la democràcia espanyola. Va començar a finals dels setanta, amb les comissions borbonejades sobre els barrils de petroli, va continuar amb el felipisme, va multiplicar-se amb l’aznarisme i el pujolisme i l’aguirrisme i el borbonisme i altres verins per l’estil, va arribar al paroxisme amb la bombolla financera i immobiliària i ara està a punt, a punt, de rematar la feina i acabar d’arruïnar aquest i aquell país. Fixem-nos, doncs, en la lluna i no en el dit. No calen més lleis anticorrupció, ni fiscals, ni jutges, ni policies, ni punyetes. Cal, senzillament, controlar de forma radical els partits polítics. Tots. Absolutament tots. Cal obligar-los a la transparència, que va de la mà de la democràcia interna, oh, sí, aquest invent tan diabòlic… Cal penalitzar-los i il·legalitzar-los temporalment si cauen en la corrupció sistemàtica. Cal agafar els corruptors i castigar-los, cosa que curiosament no passa mai. Cal protegir els mitjans de comunicació dignes, els penedits, els delators, els que despullen les misèries. El mal, el corc d’aquest sistema, està en els partits i en les seves fundacions i altres instruments discrets, en les campanyes electorals, en els aparells enquistats i en les immenses facilitats que hi ha perquè jugar brut surti de franc. Això és la lluna i no el dit: els partits i els corruptors. Per aquí raja la nafra purulenta de la democràcia a Espanya i a Catalunya. Si no ho aturem a temps, la necrosi serà definitiva i no la resoldrem ni independitzant-nos del veí del costat. És la política el que cal canviar.