El món de la premsa m’ha apassionat des de ben petit. La pena va ésser que no hi vaig poder dedicar la meva vida professional. Com m’hauria encantat! Ara, de manera totalment altruista i voluntària, esmerço bona part del meu lleure a escriure. Gaudeixo podent expressar opinions i ajudant a generar debat al voltant de temes diversos. “Mai no és tard…, si la dita és bona.”
Tornant al punt de partença, avui vull parlar del Grup Godó. Tothom el coneix. Les seves branques immenses ho abasten tot. Sense anar més lluny, el diari La Vanguardia, l’emissora RAC1 i el canal 8TV en són els seus principals estendards. El que no podem negar, tanmateix, és el seu rerefons ultraconservador, monàrquic i dretà. No ve pas d’ara. Fa anys i panys que no ho poden pas negar.
A partir d’aquestes premisses, confesso que alguna figura mediàtica del grup la tinc per referent. Carles Sentís, Lluís Foix, Màrius Carol o Jordi Basté -per citar-ne alguns, salvant distàncies- els considero miralls molt significatius. Les seves opinions i savoir faire valen el seu pes en or.
El cas d’en Josep Cuní, però, el trec d’aquest mateix sac. El veig molt egòlatra. Tinc la percepció que s’ho creu massa. Que es contempla el melic. Que allò que ell planteja entén que va a missa i és el nucli de tot. Penso que hi ajuda poc el que -als seus debats- porti els mateixos convidats. Amb poques rotacions. Llavors, es corre el perill que l’aprofundiment en qualsevol qüestió resti a la carcassa. O tal vegada roti sobre la cantarella perpètua del sobiranisme. Amb tot el respecte.
És clar que, si els números no surten, el poder econòmic dels Godó ho arranja fàcilment. Si, ara, es plantegen no renovar-li el contracte, de ben segur que pretenen capgirar els percentatges de share. Un cop dit això, l’especulació circula a tort i a dret. Llavors, un rumor que em peta de riure és el seu possible fitxatge per TV1-Sant Cugat. Amb la intenció soterrada de contrarestar la influència de Sant Joan Despí en el proselitisme independentista dels qui som a peu de carrer. El nom del periodista és un dels que valora Eladio Jareño, que vol reforçar TVE a Catalunya…, per combatre TV3. Raó de més per pensar, metafòricament, en el títol d’una obra literària (“La sombra del ciprés es alargada”, d’en Miguel Delibes -Premi Planeta, fa setanta anys). Dit d’altra manera, que els tentacles de la Moncloa abasten molt més enllà d’on podríem pensar.
Si aquest embolat es confirmés, en Cuní s’ho hauria de fer mirar. I la Pilar Rahola, també. Perquè no és gens ètic practicar la religió camaleònica. És a dir, la de plegar-se al sol que més escalfa. O la d’ajustar opinions polítiques personals d’acord al pay o cash dels propietaris del grup. En el benentès -per exemple- que la reconversió de l’un i altre a opcions pro Artur Mas són sospitoses.
Sort n’hi ha que el lector és grandet i sap triar! No es deixa enredar. El ventall d’articulistes del grup és tan ampli que un troba criteris per triar i remenar. Si volen imposar-nos -de totes, totes- la creença uniforme provinent de la plataforma Junts pel Sí, qui contractaran a l’època post-Cuní?
En una comparança amb Can Barça, el locutor certament no és cap star-system com en Luis Enrique. En qualsevol cas, si no volen abandonar la bandera de l’enfrontament amb Madrid, caldrà que rumiïn ben bé el substitut. No fos cas que se’ls acabés de veure el llau- tó.
En acabar, malgrat tot, vull que quedi clar que li desitjo -al Cuní- tota mena d’èxits en la seva nova experiència. Una cosa no treu l’altra.
