Treu el cap el mes de març. I, amb ell, remors de lila belluguen sigil·loses i impassibles, latents per la Terrassa fembra. És la Terrassa invisible, la invisibilitzada.
És la ciutat de les dones, que es fa més present just ara. Prenent forma en xerrades i debats, exposicions i reivindicacions que posen l’accent en la desigualtat que quotidianament el patriarcat esbossa, subtil i enverinada, en cada una de nosaltres. Prenyant totes i cada una de les accions amb violència, sense compassió.
El 8 de març ressorgeix d’entremig de mesos foscos de tenebres patriarcals. I s’alça feminista. Són dates, com no, per evidenciar la injustícia. I per polemitzar-hi. Perquè, de fet, es fa necessari qüestionar la noció, cada dia més comuna, de què és el feminisme.
I és que és un concepte que, actualment, manté una tensió proporcional entre l’acceptació social i la seva perversió. Una idea a la qual toca esdevenir praxis. I que per fer-se real ha de tocar, en un moment o altre, la porta de l’anticapitalisme. Perquè un feminisme que no qüestiona el capitalisme no és més que un oxímoron. Una contradicció inassolible, una perversió cínica.
De fet, el sistema patriarcal no funciona com un compartiment estanc o com a sistema autònom. Ans al contrari: és part integral -i alhora necessària- de la societat capitalista.
Per exemple, la feminització del treball ha estat intrínsecament funcional a les polítiques neoliberals de precarització de la força de treball. El treball reproductiu que assumeixen les dones representa una jornada no remunerada ni valorada socialment, a més d’addicional a la feina productiva. I, juntament amb la despossessió de serveis públics, s’ha convertit em la combinació perfecta per seguir polaritzant la població.
Només des d’aquesta dialèctica indissociable es poden entendre les desigualtats i petites -o molt grans- violències intolerables. I diàries. Com ara el 26% de bretxa salarial actual. O que les dones dediquin diàriament dues hores i quinze minuts més al dia en treball domèstic que els homes. O que el treball reproductiu i de cures segueixi sense reconèixer-se. En fi, que la pobresa tingui nom de dona.
I és que, per al capital, la càrrega del treball domèstic en les dones significa un abaratiment de la reproducció de la força de treball.
L’endèmica ofensiva capitalista requereix de totes i cada una d’aquestes desigualtats, requereix del patriarcat i la violència, per seguir amb la seva única finalitat: l’acumulació de benefici i capital.
Parlar de feminisme, declarar-se i actuar com a feminista és, doncs, un dret i un deure d’aquelles persones que cerquem justícia. Persones que, arribat el mes de març, també ens belluguem com una remor de lila. Visibilitzant la Terrassa invisible.
L’autora és coordinadora del Grup Municipal de la CUP
