Ha de ser un acudit. No pot ser veritat, però sí, és així: ara resulta que Podemos es dedica a amenaçar i perseguir periodistes. Ui, ui, tu, mira quina por… Que resulta que els rojos/violetes són uns temibles enemics de la llibertat d’expressió i hi ha una desena de periodistes madrilenys que viuen atemorits sota les seves terribles amenaces. I, clar, l’associació APM els ha emparat i ha muntat el sidral corresponent, que casualment ha estat amplificat pels grans mitjans de l’Ibex-35 com una de les pitjors amenaces a la llibertat d’expressió al nostre (o seu) país. Un acudit? No. Pura intoxicació, pura maldat. No dubto pas que a Podemos hi hagi imbècils ni aprenents de dictador que es dediquin a aquestes coses: l’esquerra sempre ha tingut personatges així. Però, la veritat, qui fa por és qui et pot fotre al carrer o pot insinuar discretament a la teva empresa que ho faci, qui et pot tancar totes les portes, qui pot agafar el Codi Penal i perseguir-te per una gracieta o un comentari fora de to, qui supervisa els tertulians habituals i els premia o castiga en funció de la seva docilitat… I aquests perillosos enemics del periodisme són els de Podemos? Em costa una mica de creure, la veritat, i més quan veig la coincidència de determinats mitjans a l’hora de denunciar amb solemnitat aquestes terribles intimidacions. I encara costa més de creure quan resulta que els que ara denuncien amb tanta agressivitat no han dit ni una sola paraula, ni una, davant de totes les agressions a la llibertat d’expressió que es cometen en aquest país. Saben perfectament que la qualitat democràtica és proporcional a la qualitat dels mitjans, però no és això el que els interessa. L’objectiu és dominar, intoxicar i idiotitzar la ciutadania d’aquest país, i fer-ho impunement, a través de la poderosa maquinària de la premsa, la ràdio, la televisió… I, sí, segurament a Podemos hi ha una bona colla de talibans. Però abans de preocupar-nos per ells, que també mereixen que els parin els peus, potser que ens fixem en els que realment estan destruint el país des dels mitjans, al servei d’interessos molt més temibles. Això, justament això, és una de les claus de la deconstrucció de la transició i del retrocés històric, ja inevitable, de la democràcia espanyola.
