"Això està superat." "Ja no són necessàries les llistes paritàries." "Dones i homes som iguals en drets i deures." "El feminisme ja no té sentit en ple segle XXI." Aquestes són algunes de les afirmacions que dia a dia sentim al carrer, als mitjans de comunicació i també a moltes llars. Sembla que parlar de la lluita per la igualtat avui en dia sigui quelcom arcaic, "retro" i innecessari. No obstant això, i per desgràcia, la igualtat real i efectiva encara no s’ha assumit al nostre país i, pel que sembla, cada vegada fem més passos cap a la direcció oposada.
Per primera vegada en 40 anys està caient la població activa femenina, amb la destrucció de 250 mil llocs de treball, una pèrdua d’ocupació que triplica la masculina; l’Estat espanyol es troba en el setè lloc de la UE amb major bretxa salarial; a les empreses de l’Ibex-35 només hi ha un 20% de dones als consells d’administració, i un 17% del conjunt d’empreses no tenen encara cap dona ocupant un càrrec directiu. Aquesta és la nostra realitat.
Més dades: les dones treballen 21 hores setmanals més que els homes en el treball domèstic. El 82% de les persones cuidadores principals dels infants de 0 a 3 anys són les mares; el 7,5%, les àvies, i només el 4,8%, els pares. I les polítiques no ajuden a millorar aquesta conciliació laboral-familiar, ja que el govern català no inverteix en una xarxa pública d’escoles bressol tal i com ha demostrat en aquests pressupostos, on hi ha 0 euros per a les escoles bressol públiques. I encara ens preguntem per què 6 de cada 10 dones que decideixen ser mares han de deixar de treballar?
Actualment, ser dona o ser home encara continua marcant la nostra vida. No és gens cert que els "rols clàssics" hagin quedat enrere. Els micromasclismes en la nostra quotidianitat continuen molt vigents i en tots els àmbits de la vida, mentre que la igualtat plena segueix sent una utopia.
D’altra banda, i de forma molt lamentable, un altre 8 de març hem de tornar a parlar d’una de les pitjors xacres socials. Les dades oficials de violència masclista són esfereïdores: 60 dones van ser assassinades l’any 2015 a tot l’Estat, 6 d’elles a Catalunya. El 2016 van ser assassinades 6 dones aquí, 44 a tot l’Estat. I aquest 2017 portem, de moment, 10 víctimes, 1 d’elles a Catalunya. Aquests feminicidis són la part més visible de la problemàtica, però també cal recordar que més de 10 mil dones van ser ateses al telèfon per a víctimes de violència masclista l’any passat, de les quals el 58,16% convivien amb filles i fills, que també es converteixen en víctimes.
Les dones només hem avançat amb governs progressistes i, molt especialment, governs socialistes amb polítiques amb visió transversal de gènere: Llei d’igualtat, Llei integral contra la violència de gènere, Llei de la dependència, Llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, plans ocupacionals d’igualtat…
Ara treballem des de l’oposició, per exemple, amb la proposta socialista del pacte d’Estat contra la violència de gènere, votada per unanimitat al Congrés.
Aquest 8 de març, Dia Internacional de les Dones, des del PSC reivindiquem tornar a prioritzar les polítiques de gènere amb tot el pes legislatiu i recursos econòmics retallats en els darrers anys amb l’excusa de la crisi, especialment centrades a lluitar contra la violència de gènere, la bretxa salarial i la manca de conciliació.
L’autora és secretària d’Igualtat del PSC de Terrassa
