Vuit anys després, vuit, Milletlàndia va a judici i ens promet estones molt divertides, si és que el fàstic i el vòmit poden ser divertits. El femer del cas Palau és simètric al del cas Pujol i formen part del mateix final d’època, de la decadència del règim de la Transició. Encara no tenim substitut, però allò està més mort que viu. De moment, el que tenim són judicis i catarsis, que cal separar de les clavegueres de l’anomenada "Operació Catalunya". No aniran malament, perquè sobre fonaments corcats i podrits no es pot construir res. La frase de Millet resumeix de què anava la cosa: "Quan jo deia que volia fer tal o tal cosa, tothom em deia que sí". Tothom els deia que sí. A Aznar, a Pujol i família, a Millet… El "sí" es donava per descomptat: ens crèiem una democràcia sana però ens van muntar, en gran part per culpa del passotisme dels ciutadans, un sistema feudal camuflat sota formes democràtiques. Així, en un país on només es podia acotar el cap i dir que sí, el pujolisme va acabar formant part de l’aznarisme, una de les coses més tòxiques (no oblidem tampoc el felipisme dels darrers anys, ni el borbonisme) que han destrossat la democràcia espanyola. Això és, en el fons, el que ara va a judici amb el cas Palau, a més de moltes altres relacions estranyes que vés a saber si aclarirem abans del proper mil·lenni. Són Espanya des de Catalunya. Són una Catalunya perfectament acomodada a l’estil del palco del Bernabéu, al repartiment de zones d’influència, a l’intercanvi pornogràfic de favors, a les comissions i les donacions. Però no són tot Catalunya, com tot el femer de la democràcia espanyola no és tot Espanya, ni de bon tros. Milletlàndia i Pujolàndia no van aconseguir devorar el país ni tampoc no ho faran ara, per molt que es vulgui barrejar tot. Són el passat, encara no tancat, però el passat. Un passat espanyolíssim que, passi el que passi, aquesta vegada no hauríem de permetre que es repeteixi… Hi ha una oportunitat. Segurament una i només una. Per dir que no, clar.
