Sóc un devorador d’informació en el sentit que m’agrada conèixer tot allò que m’envolta i quina és la incidència que aquestes situacions tenen sobre la meva vida i la dels meus iguals. És important saber discriminar la font d’origen d’aquesta informació per tal de saber el grau de realisme i veracitat que se’ns ven. En aquest sentit l’altre dia vaig poder confirmar la dada d’una notícia que ja fa vàries jornades que vaig llegir en un diari de paper i després d’algunes trucades a organismes oficials i contactes ben informats vaig donar com a bona i segons la qual en el nostre país s’ha multiplicat per tres l’índex de suïcidi juvenil (que va dels 16 als 24 anys).
D’altra banda no és gaire conegut, tot i que existeix, el pacte tàcit que els diferents mitjans de comunicació tenen per no parlar d’una manera oberta i transparent del concepte/esdeveniment suïcidi, sembla que no interessi (no se ben bé a qui) no encendre algunes alarmes respecte dels motius pels quals algunes persones decideixen acabar amb la seva vida i la comunicació respecte de la quantitat de suïcidis que es produeixen al nostre voltant queda senzillament emmascarada.
Vull aprofundir en el suïcidi juvenil abans comentat. Què fa que persones (sense cap trastorn important diagnosticat) prenguin la decisió de posar fi a la iniciàtica trajectòria vital? Què fa que aquests joves no vulguin continuar la meravellosa i trepidant aventura de viure?
Estic plenament convençut que aquest augment (triplicat) de l’índex de suïcidi juvenil es deu, com molts d’altres, a un problema d’educació. No preparem els nostres nens i joves per tenir una actitud d’enfrontament, lluita, esforç i resiliència davant les sotragades que la vida ens porta. Eduquem els nostres infants en la protecció més absoluta, en l’exempció de les seves responsabilitats, en la inhabilitació de la seva autonomia. Els acompanyem en cotxe fins a la porta de l’escola, no deixem que vagin sols a fer un encàrrec a la botiga del costat, els defensem davant d’un càstig d’un mestre i fins i tot els acompanyem a la universitat amb 19 i 20 anys a emplenar la matrícula d’ingrés a la facultat. No deixem créixer els nostres fills, no deixem que fracassin, que caiguin (per després aixecar-se), no volem que pateixin, quan del patiment i del fracàs es treuen moltes conseqüències positives. No acceptem que el dilluns vagi sense fer els deures a l’escola i si cal ens posem nosaltres a fer-los i no estem gaire disposats a acceptar els seus defectes per treballar-los i millorar les seves habilitats i comportaments. Som els grans defensors dels nostres fills i també els que els fem febles davant l’exigència que el món els té preparada. Un adolescent de 16 anys deixava per escrit: "La vida me ha tratado mal, mi novia de 3.º de ESO me ha dejado", i va acabar amb la seva vida.
Què fem malament perquè el primer gran fracàs d’un jove de 16 anys sigui " la novia me ha dejado", quants fracassos (quants nos) hauria d’haver rebut aquest noi abans, que l’haguessin fet més fort davant del desamor?
Aquest embolcallament que oferim als nostres fills ens fa la sensació, equivocada, que és un bé per a ells. Acompanyar-los a créixer vol dir ser-hi d’una manera decidida però no "megaprotectora". Si apostem per aquesta segona actitud, mentre estiguem al seu costat potser els salvarem de "mals terrorífics", però quan abandonin el caliu familiar, el niu, seran carnassa per a una vida plena d’arestes i entrebancs. Preparem els nostres fills per ser autònoms, amb autoestima alta i preparats per fer la seva vida, perquè, per molt que ens pesi, els fills no són nostres tot i haver-los portat al món i haver-los educat, els fills marxaran con hem marxat tots a fer el nostre recorregut existencial.
Una dona no fa gaire em preguntava a la meva consulta què havia fet malament perquè la seva filla de 24 anys volgués marxar de casa a compartir pis amb uns amics. Com? Ans al contrari, la vaig felicitar i li vaig dir que segurament ho havia fet extraordinàriament bé perquè la seva filla es veia capaç de fer aquest pas.
Us demano a tots i a totes, pares i mares, que hi penseu, que confieu més en els vostres fills i que us traieu aquestes pors que fan que els estigueu fent una mala jugada de cara al seu futur immediat.
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
