L’error gravíssim durant el lliurament dels Oscars fou una de les situacions més esperpèntiques que hom mai hagués pogut imaginar. No era una nit qualsevol ni una convocatòria del tres al quatre. Es tracta d’un dels actes, potser el que més, amb una més gran difusió i seguiment a nivell mundial. Hi ha coses imperdonables que ni tan sols passen en el lliurament d’uns premis escolars als voltants de Sant Jordi. Però vull anar més enllà i em preocupa que el país, suposadament exemple i mirall, per a molts altres països i per a molta gent, va de capa caiguda en moltes coses i situacions. Sembla un gegantí escenari de cartró pedra que va caient sense remei. Potser si féssim recordança dels arguments del “destí manifest”, de l’esmena Platt o del “Big Stick” no ens sorprendríem tant. La memòria juga males passades. Hi ha una manca d’estil generalitzat que ens arriba per diferents camins i situacions. Les imatges i la xarxa ens posen al dia de tota una cadena de despropòsits. Sap greu. Estem en el món d’una hiperconnexió que ens diu i ens informa de tot. A partir d’aquí fem les corresponents valoracions, àdhuc, reflexions.
L’histrionisme d’en Trump no té límits i les seves rodes de premsa recorden l’època del Van Gaal a can Barça quan li deia a algun periodista: “Tú eres muy malo”. Les conseqüències d’en Van Gaal eren molt petites però el que pot passar amb algunes decisions de l’amic Donald ja són figues d’un altre paner. Els despropòsits dels seus fets i comentaris passaran al més gran compendi de disbarats de la història però sobretot deixaran una petjada de greus conseqüències en la història nord-americana. Però en Trump o l’error dels Oscars, cada cosa al seu lloc, no són solament l’únic problema. També ho són els que suposadament considerats patriotes no han fet, evitat ni dit res. On és el tremp -no el Trump- dels dos grans partits polítics americans. Ha hagut de ser un conjunt de psiquiatres qui es despengés amb un informe clínic sobre el noi de la inacabable/eterna corbata vermella. Ho són també la manca d’estil i maneres de la gent que viu i es mou en el món del que és públic i famós. No em va semblar bé que alguns actors entressin en un foc creuat d’amenaces/insults durant la campanya ni tampoc el macrofestival d’indirectes i acudits durant la cèlebre/penosa nit. De quants Trumps estem parlant? El meu avi sempre deia: “Qui tingui més coneixement que calli”.
Observo unes imatges que s’han fet virals de la Casa Blanca i on la consellera Conway està tombada, mirant el mòbil, damunt el sofà del despatx oval. Sembla que és una reunió de representants del món educatiu i en canvi l’aparença ens apropa a una trobada per conèixer les últimes novetats del tupperware. Trump és tronat, primari i barroer. Ja ho sabem. El problema és que em sembla que els que l’envolten també ho són, i molt. I com si d’un contagi es tractés només falta que observem errades greus en el protocol i la bona praxis d’un esdeveniment petit o gran. No hi ha dubte que els departaments de comunicació/protocol suspenen amb nota molt baixa. A en Trump, ja li hem vist les orelles i en el darrer Carnestoltes, la immensa capacitat de crear imitadors. M’amoïna els molts altres personatges impresentables, camuflats i mesquins, que no han tingut capacitat política per evitar la seva victòria electoral ni tampoc presentar una alternativa seriosa. A Rússia han tornat els tsars i als Estats Units ens situem dins la cabina dels germans Marx. Penós.
