No amb tots, que això és impossible, sinó amb "aquests judicis" que substitueixen la guerra i la política. Abans calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys (sempre hi ha algun imbècil que ho recorda), ara hem millorat molt: hem entrat en la fase del dret i la justícia, formes suaus de guerra, moderadament destructives, per tramposes que puguin ser. És un progrés, això és innegable: són garrotades, però més civilitzades. Un dia, d’aquí a pocs mesos o dos o tres anys (depèn de massa coses, no hi ha cap bola màgica per saber-ho), s’acabarà el recorregut dels fiscals, les lleis, els jutges i les inhabilitacions. Un dia hauríem de parlar seriosament del poder brutal d’aquest míssil que es diu "inhabilitació"… Però, deixant de banda aquest detall no gens menor, les lleis no són tan eficaces ni radicals com la guerra i tard o d’hora s’ha d’arribar a alguna mena d’acord. Quin pot ser aquest acord? Alguna cosa per l’estil de: seguirem casats de cara a la galeria però dormirem en llits separats i pagarem les factures des de comptes separats. Pel que ha estat la història d’Espanya, és una solució refinadíssima. Més o menys com Euskadi, que va per lliure, intel·ligentment, però no toca massa el potet ni qüestiona obertament certes formes. La qüestió acabarà essent salvar la cara. Madrid (que no és Espanya ni és tota la gent que viu a Madrid) ha perdut Catalunya. Claríssimament. Ho saben però no estan disposats a passar a la història com uns gallines. Faran allò de les baralles de pati de col·legi: et deixo fer tal o tal cosa, però no perquè ho vulguis tu, sinó perquè ho vull jo, o et foto dos mastegots més… L’honor mal entès, ja se sap. Cal aprendre de Rajoy: qui aguanta, guanya. Potser no gloriosament, però al capdavall és així com es guanyen les guerres. Després sempre hi ha temps per escriure o encarregar poemes èpics i llegendes…
