Serà perquè la meva feina és de relació directa amb les persones. Tinc la sensació que tothom és capaç d’emprar un discurs (parlat) i molt poca gent és capaç de consumir-lo en acció (amb el viure). "Estic cansat de la meva vida", "estic cansat de la meva feina", "m’agradaria fer coses que no faig", "la vida cal aprofitar-la", "vull ser d’una altra manera", vull això, no necessito allò…
Tothom ens posem en boca il·lusions, objectius, fites, projectes… però senzillament és això: "boca". Tots hem d’eliminar del nostre vocabulari els "hauríem de"… perquè aquesta forma conjugada condicional composta de l’indicatiu ens porta a ajornar les coses per sempre i a viure en permanent bloqueig emocional. "La vida és molt curta i s’ha de viure" (altra gran frase escoltada). Però si realment les paraules que diem són sentides, vull dir que no responen a una estratègia lingüística per establir una conversa amb una altra persona, només, si realment estem convençuts que la vida passa molt fugaçment i cal viure-la i no pensar en com la visc, hem de substituir els "hauríem de" per "demà canviaré això" i demà canviar-ho, vull dir canviar-ho de veritat.
Si a la feina el meu cap és una persona insuportable, que m’explota i no l’aguanto més i la meva feina acabarà amb la meva salut, què fas que no la deixes? Què fas acabant amb la teva salut? La feina et donarà els diners per viure, però per viure infeliç.
Si la situació a casa és insostenible perquè el teu marit no et respecta i a més no t’estima, no diguis que el deixaràs, deixa’l. Treu-te la vena dels ulls i actua, busca un canvi de vida que, tot i difícil, et portarà a un camí més transitable.
Ja sé que aquestes dues situacions que acabo de plantejar són fàcils de dir i complicades d’executar, però és el meu dia a dia, gent que es queixa, parla, es queixa, parla… i no actua per por, indecisió, incertesa.
La vida és canvi forçós, el creixement és opcional, i cal escollir amb molta cura per poder tenir la sensació d’haver-la viscut amb una certa harmonia. No t’espantis de les noves idees, de les noves situacions, t’has d’espantar de les velles i dolentes, de les que no et fan feliç.
La incertesa del canvi, la por a sortir de la zona còmoda (de confort) tot i que no sigui la que més ens pugui satisfer, ens fa ancorar-nos en una vida plena de rutines i de genuflexions. Escanegem el nostre dia a dia i canviem aquelles coses que no ens agraden o podem millorar, fem alguna cosa, actuem.
Canviar només vol dir canviar i generalment acostuma a voler dir anar a millor, per tant deixem de lamentar-nos per la boca i dediquem-nos a fer coses diferents que ens portin resultats diferents. La inacció ens porta a passar per la vida d’una manera massa automàtica i sovint sense ser el protagonistes de les nostres vivències. Ens aixequem perquè toca, marxem a treballar, dinem més o menys ràpidament, tornem a la feina, pleguem, amb sort dediquem una estona als nostres plaers, sopem i anem a dormir. El cap de setmana fem quelcom especial, i així, sense pensar-hi massa, passa la vida i quan mires enrere veus que t’has cruspit mig segle, o més. Siguem protagonistes de les coses que ens agradaria fer amb la nostra vida, busquem què és el que vull fer i fem-ho, la cinta mètrica de l’existència s’escurça.
Ah! Una última cosa; si no vols aixecar les àncores que t’immobilitzen, és molt respectable però llavors calla, perquè lamentar-se i fer llàstima són les pitjors coses que poden passar a una persona. Assumeix les teves decisions, tanca la boca i tira endavant.
L’autor és coach advance life
