Quan em moc per la ciutat o vaig a cercar el tren tinc la sensació que m’estic jugant el tipus. Els passos de zebra haurien de ser la protecció i l’espai de preferència dels vianants i són, en bona mesura, tot el contrari. Són com un parany. Algun matí he comptat una dotzena de vehicles que no s’han aturat en els tres passos de zebra que em toca superar per arribar a l’altre costat dels diferents carrers en el meu habitual trajecte. Estic a punt de fer un article amb les matrícules de tot aquest personal que cerca posicions, a tota pastilla, en la monumental cua que s’organitza a la sortida de Terrassa cap a Barcelona. Podria ser un article prou singular on només hi hagi la paraula gràcies seguida de tota una munió de matrícules de cotxe. Disculpeu que la imaginació vagi tan de pressa.
Els cotxes no fan cap mena de cas quan hom inicia la maniobra de creuament del carrer o de la plaça corresponent. Per motius professionals he deixat el vehicle i he optat pel transport públic. D’antuvi és una comoditat si no hi ha contratemps d’avaries ni retards en la xarxa ferroviària. Per cert el temps entre Terrassa i Barcelona és el mateix de fa quaranta anys. Fantàstic! Reconec que es veu el món d’una altra manera. Reconec que, en molts moments, el perill és ben a la vora quan el vehicle de torn no s’atura sinó tot el contrari. Ja sé que diré una total obvietat, àdhuc bestiesa, però el vianant és la criatura més indefensa que existeix sota la capa de la terra. La seva vida corre perill en molts moments i situacions del dia i no cal dir que la percepció que ara tinc dels conductors és, habitualment, la d’un personal amb una dosi elevada d’egoisme i agressivitat. Quan veig les cares d’alguns conductors penso en la que deuria fer jo en alguns moments i circumstàncies. Exactament la mateixa. Sort que porten els vidres amunt si no podríem rebre alguna mossegada.
El vianant se la juga per arribar al seu punt de destí. És una cursa d’obstacles on també compten les voreres plenes de deixalles o el personal que utilitza tota mena d’estris per desplaçar-se. En els darrers temps estem assistint a una veritable fira/mostrari d’invents per no haver de caminar. Bicicletes, patinets (manuals o elèctrics), patins, segways, biciclos, skates… És realment sorprenent la varietat de tota mena d’invents i productes que s’afegeixen a la tradicional competència entre vianants i conductors. Vull pensar que algun dia caldrà reglamentar totes aquestes manifestacions i tecnologies. A la ciutat de Barcelona sembla que estiguem, en alguns indrets, davant una veritable processó de turistes equipats/transportats amb l’enginy dels segways. I davant de tot això el vianant continua el seu periple, entre riscos de tota mena, i sabent que li resta poc temps per agafar el tren o l’autobús corresponent. Un cop s’arriba al destí hom té la sensació d’haver guanyat una petita batalla en una guerra sense treva. És la història de cada dia i de moltíssima gent. No té massa importància, per no dir gens, però també és bo tenir-ho present.
