El sociòleg Zygmunt Bauman va morir el 8 del passat mes de gener al seu domicili de Leeds (Anglaterra) als 91 anys. Ens ha deixat un dels pensadors que van saber definir millor el canvi dels temps i la revolució social i cultural que va tenir lloc al segle XX. La seva obra està marcada per la categoria de modernitat líquida, amb què defineix el moment històric actual en què s’han esvaït les institucions sòlides que fonamentaven la nostra vida; considera que l’ésser humà es troba orfe de referències consistents i cada vegada tendeix més a l’individualisme. La seva altra línia de pensament, al meu entendre, analitza el creixement de les desigualtats i la creació d’una nova classe social caracteritzada per la precarietat.
Bauman defineix la societat del canvi de segle com a modernitat líquida. Un concepte que, els anys següents, desenvoluparia en diverses publicacions sobre diferents aspectes de la societat líquida. Durant els anys 90 es va centrar en l’estudi de la postmodernitat, que ell descrivia com un període en què el valor dominant era la llibertat individual en una societat hedonista de consumidors. Als voltants del canvi de segle afinà aquesta anàlisi, diferenciant la "modernitat sòlida" de la "modernitat líquida" i va desplegar aquesta idea en obres com "La modernitat líquida" (2000), "Amor líquid" (2003), "Vida líquida" (2006), "Por líquida" (2006), "Temps líquids" (2006), "Art líquid?" (2007), "Els reptes de l’educació en la modernitat líquida" (2008) i "La cultura en el món de la modernitat líquida" (2011).
En què consisteix aquesta realitat líquida? En una ruptura amb les institucions i les estructures fixades. En el passat, les persones seguien patrons establerts i trobaven el seu lloc a les estructures, mentre que en l’actualitat cadascú tendeix a crear el seu propi model per determinar les seves decisions i la seva forma de vida. La societat actual es basa en l’individualisme i en una forma de vida canviant i efímera, inestable i mancada de solidesa. La vida líquida consisteix a no mantenir cap rumb determinat, és un seguit continu de nous començaments i d’incessants finals. L’amor líquid és un amor sense fonament ni compromís, perquè es té por del sacrifici i de la renúncia, imprescindibles per a un projecte comú de vida. Les relacions amoroses acaben convertint-se en episodis breus, en què preval la recerca del benefici personal. A propòsit de l’encíclica "Deus caritas est", del papa Benet XVI, Bauman declarà al diari Avvenire (2 de febrer de 2006): "Crec que el Papa ha fet diana amb la seva crida a l’amor total en una societat que per definició evita els llaços perdurables i exclusius".
L’home líquid vol ser simplement un ciutadà del món sense lligams, ni en l’amor ni en la forma de vida. La realitat líquida és un moviment continu i fluid que cerca noves experiències, però sense arrelar enlloc, sense compromís en l’amor ni en el treball. Un ciutadà del món però de cap lloc en concret al mateix temps. És l’era del consumisme, en què l’important no és conservar els objectes, sinó renovar-los constantment. Al mateix temps, la realitat líquida angoixa les persones perquè no tenen res fix i que duri. El consumisme no gira al voltant de la satisfacció de desigs, sinó de la incitació de desigs sempre nous.
Zigmunt Bauman ha mort. Perdem un dels filòsofs i sociòlegs més importants del segle XX i començaments del XXI, però conservem les seves obres que ens ajuden a entendre la societat actual en la seva enorme complexitat.
L’autor és el bisbe de Terrassa
