Ara el que toca és pair la sentència del cas Urdangarin-Borbón, que no acaba pas aquí. Semblarà du-ra o tova, segons com es miri. Els experts diran una cosa, els no experts en pensaran una altra, hi haurà qui posarà l’accent en el paper protector de l’Estat sobre la infanta, o sobre l’imprescindible sacrifici d’Urdangarin, senzillament perquè algú havia de pagar els plats trencats… És molt opinable, tot plegat. Però també és cert que s’ha de reconèixer que no és gens habitual veure segons quines figures del gran poder assegudes davant d’un tribunal de justícia. No ens fem massa il·lusions, perquè en aquest país la llei és una per als de dalt i una altra per als de baix, però tampoc no menystinguem totalment els judicis que anem veient i que tenen un cert valor exemplar. No és allò de "qui la fa, la paga", ni de bon tros: això és el que ens voldran fer creure, perquè no han deixat de pensar que som tontos. Però, tanmateix, és un cert progrés, diria que a pesar dels poders que controlen la maquinària de l’Estat i el món financer. Això no ens hauria de fer perdre de vista, tampoc, que a la Constitució hi ha un retoc interessant que està pendent. Ja que no ens deixaran mai decidir directament sobre la monarquia, almenys posem-la a dintre de la llei i no a fora. La Constitució blinda absolutament la figura del rei, la converteix en inviolable, irresponsable, intocable. És a dir, situa el rei per damunt de la llei i al marge de tot control. Dit d’una altra manera: pot fer el que li surti dels nassos, una solució pensada a la mida del rei emèrit, una altra figura absolutament fora de la Constitució… Tot plegat encaixa força també en el demencial sistema espanyol d’aforaments per a càrrecs públics, absolutament desmesurat i mal utilitzat de forma descarada i obscena. Tots aquests esforçats reformistes de la Constitució ja tenen feina, si volen perfeccionar la democràcia. No ho veurem, per suposat, però no està de més dir-ho, a veure quina excusa s’inventen.
